Tanxugueiras impulsa el ‘boom’ de les panderetes

Per calibrar el sotrac, tres punts de comparació: el tràiler de ‘La fama’ de Rosalía i The Weeknd suma 2,1 milions de reproduccions en dos mesos; i l’aparició més dance al so de SNAP de Nathy Peluso en el vídeo ‘Love, always’ de la firma de Vigo Bimba i Lola acumula 1,4 milions de visionaments en dos mesos.

Les rèpliques a aquesta tremolor tanxugueiro les marca el so de la pandereta, un instrument que ja experimenta un ‘boom’ que amplifica l’auge que ha anat registrant en els últims anys.

«Crec que venc més panderetes ara que fa 20 anys», deixa anar José Manuel Salvado, del taller Sanín, de Compostel·la. Ell va rebre l’encàrrec el desembre d’Aida, Sabela i Olaia per crear les tres panderetes que van portar a Benidorm.

«Eren panderetes tradicionals pintades de negre, amb el pedaç de cuir de cabra, fusta de pi exactament igual a les que es feien fa 150 anys, ‘ferreñas’ [metall arrodonit] tradicionals. És com si fossin les panderetes de meitat del segle XIX», recalca.

Salvado opina que «és extraordinari que succeeixi el fenomen de les Tanxugueiras, perquè al final estan dient a la gent mitjançant un llenguatge més modern que la música tradicional és actual. No és un exercici d’història, sinó de contemporaneïtat. Estan dient: ‘Mira com molem’».

Sanín va començar a fabricar aquest instrument als anys 90. «Va ser una manera de trobar un espai per dedicar-me professionalment a una cosa relacionada amb la música i el ball tradicional gallec, un món que em va atrapar, que em va conquistar», assenyala.

Aquest graduat en Magisteri, que va renunciar a fer classes, detalla: «Els de la meva edat som els primers artesans netament d’aquest instrument. Abans, la pandereta la feia el ‘peneireiro’, que realitzava les ‘peneiras’ (instrument de fusta i malla per separar farina o sorra) així com les nanses per al marisc. Nosaltres no. Jo fa 32 anys que faig instruments», explica.

Confessa que estan «desbordats». «Ens va agafar totalment fora de joc. No ho imaginava. Ja venim d’un Nadal excepcional en què la venda ‘online’ ens va superar».

Per interpretar la tendència, apunta que cal tenir en compte el moment pandèmia: «Les botigues de música estan desproveïdes perquè no se sabia si es podia assajar o no; no hi ha hagut festes ni actuacions. De sobte, la gent va començar a comprar per internet a través dels distribuïdors». 

Al desembre, va acudir a Culturgal, on destacaven les seves panderetes de colors o amb la planta florida del tojo impresa sobre el pedaç.

Un altre artesà que s’ha caracteritzat en els últims anys per aplicar l’R+D a la pandereta és Carlos do Viso. Cofundador d’O Afiadeiro, a Vigo, ha dedicat part de la seva vida a recuperar pels poblets tocs d’un instrument en mans de les dones i la seva transmissió oral.

«Fa 25 anys, hi havia una qualitat molt baixa a l’instrument perquè estava una mica oblidat. Nosaltres recuperem una mica els seráns a la zona sud. Llavors, vaig començar a construir panderetes. Va ser Xosé Manuel Brañas qui em va iniciar en aquesta tasca. Llavors va morir Mon, un artesà que hi havia a Vigo, i va començar molta gent a fer-me encàrrecs. Vam arribar a entregar panderetes amb espera de tres anys. Ara la llista d’espera també és llarga. Estem trigant entre sis i vuit mesos», detalla.

«Totes les panderetes que fem tenen un client ja; no construïm per tenir en exposició o estoc», detalla Carlos do Viso. «Nosaltres –afegeix– hem evolucionat moltíssim en pes, estètica, en la quantitat de ‘ferriñas’, en la qualitat dels pedaços, la sonoritat».

Però, ¿què marca la qualitat d’una pandereta? «Depèn del tipus de fusta que utilitzis. Això hi donarà més o menys durada en el temps, també incideix en el timbre», detalla l’artesà que també posa l’accent en com elaborar l’agafament: «Si és més o menys profund donarà més velocitat o equilibri».

Tornada al poblet

Tornada al pobletUn altre detall és el material de les ‘ferreñas’ (sonalles), els seus calibres, diàmetre i estriat (la forma). Al taller de Carlos do Viso es preparen fins a 35 models diferents que varien en timbre. «Al principi, ens trobàvem als poblets panderetes amb cinc parells de ‘ferriñas’, amb molt poques, per acompanyar la veu; no obstant vam començar a fer-les amb nou parells. Des de sempre, vaig defensar rebaixar-ne el nombre. A poc a poc els alumnes venien demanant menys. El mercat en va anar reduint fins a cinc. La tendència és fer ‘ferriñas’ que sonin menys. Fins que va arribar Xavier Díaz al panorama musical no es va fer evident aquesta necessitat».

Per descomptat, no s’oblida del pedaç. Com més gruixut, millor i més car, però alhora necessita d’una bona estructura de fusta. «La pandereta, conclou, sembla una cosa senzilla, però és un instrument complex».

En el seu cas, van inventar diferents sistemes per tensar el pedaç així com per muntar i desmuntar les ‘ferriñas’ amb rapidesa, passant per uns discos per bloquejar les sonalles. Es tracta d’un procés de fabricació que mima el detall des del primer moment, incloent-hi el tall de la fusta. «Nosaltres tallem els arbres, fem els taulons, serrem els taulers que fem girar en motllos de ferro amb calor per perforar després, envernissar i cosir», detalla.

Do Viso afegeix: «Vam fer pràcticament les primeres panderetes de color que es van fer a Galícia. Va ser molt criticat. Les vam fer per a una escola de nens amb capacitats diferents de Caldelas de Tui. A partir d’allà, en vam fer moltes de colors. És una evolució estètica». En la seva memòria, guarda les panderetes negres per al grup Muxicas «que es van posar de dol i van decidir que li tintéssim els instruments de negre».

Tot i que l’aposta generalitzada és per les panderetes amb pedaç de cuir natural, poc a poc ha anat entrant el corrent del pedaç sintètic. Sí, la moda vegana també ha arribat a aquest instrument gràcies a Tomás Axeitos.

Aquest tècnic de so en directe –oriünd de Ribeira però que viu a Ames– treballa per a Xabier Díaz i Adufeiras do Salitre. «Estem viatjant bastant amb ells per Europa. Pels canvis d’humitat, ens trobem amb un munt de problemes als instruments de pell, que no es mantenen estables ni en timbre ni afinació. Vaig començar a investigar amb materials per solucionar el problema. Farà quatre anys», rememora.

Provant, va passar prop de dos per finalment patentar el descobriment sota la marca Landra. Els seus pedaços sintètics són adquirits per artesans que venen instruments al Japó o a Sud-amèrica.

Al taller del de Vigo Miguel Rivas, molt a prop de l’avinguda de l’Aeroport, es pot comprovar la diferència entre una pandereta amb pedaç sintètic de Landra i una altra amb un de pell. La primera, molt més lleugera, permet ‘riscar’ sense dificultat.

«El pedaç sintètic –de plàstic tot i que sembla pell– permet una estabilitat pel que l’instrument sonarà sempre igual faci 30 graus o faci menys dos, no es tensa amb la calor ni s’afluixa amb la humitat», detalla. L’únic problema: és molt més car. Una pandereta de gamma alta amb pedaç de pell pot costar 80 euros; en el mateix artesà però amb pedaç sintètic puja a 150 euros.

Rivas és un dels molts deixebles (Carlos do Viso, també) d’una professora llegendària: Leni Pérez. «Vaig començar –explica Miguel Rivas– amb sis anys i a partir d’allà em vaig ficar en la percussió amb el meu professor Iván Blanco. Ja de petit vaig començar a indagar en la fusta i vaig acabar fent un cicle formatiu de fusteria. Vaig tenir la sort de tenir un professor a qui li agradava aquest món i, a l’acabar les classes, em quedava fent hores amb ell per investigar sobre com doblar la fusta. A base d’anar trencant i provant, de parlar amb altres artesans i anar a l’EMAO (Escola Municipal de Artes i Oficis), em vaig endinsar en aquest món».

Al ser percussionista, Rivas busca uns «acabats determinats», experimentant amb diferents ‘ferriñas’ (sonalles ) i diferents tipus de pells. «Acostumo a fer el que em demana la gent amb el mític acabat natural, però també me les demanen d’altres colors», detalla.

Per triar el color, presenta mostraris que recorden als oferts per encarregar un moble. A gent gran, ha dissenyat un vernís que canvia de color segons la llum: en una zona es veuen colors de fusta, mentre en una altra es tendeix a una espècie de verd irisat.

Notícies relacionades

La "Madona de Portlligat" de Dalí tornarà a l'Empordà setanta anys després de l'última exposició a l'Estat

Disney a Hawaii

Al llarg dels deu anys que acumula com a artesà, reconeix que l’interès per aquest instrument «va per ratxes». «De vegades, no dones l’abast, en altres ocasions entren poques comandes. Amb el confinament, vaig pensar que entraria en declivi. Però va ser al revés, molta gent va començar a tocar la pandereta als pisos».

Per ell, Tanxugueiras van portar la pandereta a un «extrem total. Pensar que la pandereta podria representar Galícia a Eurovisió era molt guai. Tinc amics artesans que no donen l’abast arran de les Tanxugueiras».