‘Moonfall’, de Roland Emmerich: quan no n’hi ha prou de destruir la Terra

Com si fos un ‘greatest hits’ de l’Emmerich més destructor, a ‘Moonfall’, estrena aquest divendres a les sales, hi ha tsunamis, terratrèmols, erupcions volcàniques, pluja de meteorits i crisis gravitatòries a l’altura dels desastres naturals vistos a ‘El dia de demà’ (2004) i ‘2012’ (2009), les seves dues fites del cine de fatalisme geològic. Però com que fa temps que el món li va quedar petit al desorbitat director d’‘Independence day’ i ‘Soldat universal’, el camp de batalla s’acaba traslladant al centre de la Lluna, cosa que converteix ‘Moonfall’ en un ‘blockbuster’ de dimensions ciclòpies, ple d’infinites capes d’efectes digitals, tan aparatós, sorollós i disfrutable com conscient de la seva absurditat. El vell Emmerich, al 100 per cent, sortint al rescat de l’experiència cinematogràfica a les sales amb, segurament, la seva particular Capella Sixtina de la destrucció.

‘Moonfall’ arrenca de la premissa abans explicada: la Lluna, sí, la Lluna, ha sortit de la seva òrbita a causa d’un misteriós nanoeixam electromagnètic sorgit del seu nucli i, desestabilitzada en el seu eix de rotació, amenaça de caure sobre la Terra, abans de provocar terribles marees i altres desastres naturals per la força gravitatòria del satèl·lit. Donat que la fi del món és imminent, una alta directiva de la NASA (Halle Berry), un exastronauta proscrit per l’agència espacial (Patrick Wilson) i un teòric de la conspiració que defensa l’origen alienígena de la Lluna (John Bradley, el Samwell Tarly de ‘Joc de trons’) es llançaran a l’espai en una missió suïcida a bord d’un antic transbordador espacial recuperat entre la ferralla per a l’ocasió; l’objectiu: combatre aquesta estranya força i, com uns herois impossibles, intentar salvar la humanitat.

Amb aquests ingredients, la pel·lícula regala, com és natural, totes les constants del cine del director de Stuttgart quan es posa apocalíptic: l’espectacle hiperbòlic a través de la destrucció total de grans ciutats del món; les frenètiques fugides amb cotxe entre onades de 50 metres, moviments sísmics i pluges d’asteroides; o l’edulcorada epopeia familiar marcada per vells traumes entre pares i fills. ¿Algú en dona més? Sense destapar més detalls de la delirant trama, ‘Moonfall’ podria ser l’híbrid impossible entre ‘El dia de demà’, ‘Armageddon’ (Michael Bay, 1997) ‘Prometheus’ (Ridley Scott, 2016) i ‘Lo and behold: Reveries of the connected world’, el documental de Werner Herzog (2016) sobre la intel·ligència artificial. «Bàsicament, ‘Moonfall’ és una pel·lícula espacial en què hi ha menys acció terrestre que en altres títols meus», explica Emmerich en una entrevista a ‘Collider’, en què assegura que van ser unes primeres projeccions de prova les que li van deixar clar que el públic estava molt més interessat per l’acció a la Lluna que per les escenes de destrucció a la Terra, ja molt vistes, d’altra banda, en el seu cine previ. Efectivament, amb la Terra ja no n’hi prou.

Records de la NASA i conspiració

Notícies relacionades

El retorn digital de ‘Sálvame’

Elefantes canten sense complexos a l’amor romàntic al Palau

Artefacte de dimensions faraòniques però al mateix temps pròxim, ‘Moonfall’  farà les delícies dels fans dels vells records de la NASA, avui altre cop de moda a través de samarretes, dessuadores i altres peces disponibles a bon preu aen grans cadenes de roba. El fet que l’única manera d’acostar-se a l’entitat que remou la Lluna sigui amb una nau que es pot pilotar de forma manual, sense dispositius electrònics, justifica que els nostres herois impossibles arribin a la Lluna amb el transbordador Endevour, joia de la vella mecànica espacial jubilada el 2011, i que recuperaran d’un museu convertit gairebé en ferralla, vandalitzat i ple de grafitis amb un autoparòdic ‘Fuck the moon’.

També farà vibrar, i molt, la nombrosa legió de conspiranoics que vinculen la Lluna amb entitats alienígenes intel·ligents, ja que s’atreveix a relacionar el misteri de l’amenaçador nanoeixam que la treu d’òrbita amb els dos minuts en què, suposadament, l’Apollo 11 va perdre la comunicació amb la Terra poc abans d’allunar al Mar de la Tranquil·litat el 20 de juliol de 1969. Cosa que ens porta a pensar què li ha passat pel cap a la NASA per patrocinar aquesta exaltació de la conspiranoia espacial, dotada del mateix rigor científic que les delirants ‘El núcleo’ (Jon Amiel, 2003) i ‘Reacción en cadena’ (Andrew Davis, 1996). Emmerich expressa la seva sorpresa: «Sempre m’ha agradat utilitzar teories de la conspiració no perquè realment hi cregui, sinó perquè em resulten atractives. Són coses que es troben a internet i n’hi ha una infinitat sobre la Lluna. En aquest sentit, em va estranyar molt que la NASA ens recolzés. No tinc ni idea de per què ho van fer, però sembla clar que ho necessiten». Per cert, Emmerich no descarta una segona part de ‘Moonfall’. Ni una tercera.