‘Partenope’ i el poder de la joventut

Després de passejar aquesta ‘Partenope’ per diverses ciutats europees, incloent la Corunya i València, William Christie i les seves Les Arts Florissantsaterraven al Liceu amb un espectacle rodat i un grapat de joves entusiastes provinents del Jardin des Voix, el laboratori líric que el mestre dirigeix amb el tenor Paul Agnew. Es tracta dels guanyadors de l’edició 2021, amb el contratenor espanyol Alberto Miguélez Rouco a càrrec del paper d’Armindo, rol que en l’estrena absoluta de l’obra a Londres el 1730 va interpretar la contralt Francesca Bertolli. El cantant corunyès és, a més, un destacat músic que dirigeix Los Elementos, un conjunt fundat a Basilea per ell mateix.

L’obra de Händel, que aquest mateix curs es va oferir al Teatro Real de Madrid de forma escenificada i en nou funcions amb dos repartiments, per fi s’estrenava al Liceu, tot i que en una única vetllada, amb gairebé una hora menys de recitatius i el que avui es coneix com a format ‘semiescenificat’, és a dir, en versió de concert amb attrezzo i vestuari. Així es facilitava la comprensió d’una òpera que és tota una exhibició d’àries händelianes –ni més ni menys que 30–, ideal per auditoris i sales de concert (en un teatre líric l’obra s’hauria de mostrar escenificada, com a Madrid). Sophie Daneman va firmar la ‘posada en escena’ recolzada en els elements escenogràfics de Jean-Luc Taillefert, creador també del vestuari.

Drama amb humor

Notícies relacionades

Nelson Valente crea una comèdia per a les T de Teatre

Els nous anhels de Júlia Colom

Aquesta ‘Partenope’ té molt de drama esquitxat amb picades d’ullet bufes, tot i que amb personatges propis del gènere seriós. El llibret es basa en el de Silvio Stampiglia, un dels més populars de la seva època i que va tenir prop de 40 adaptacions, incloent la primera òpera composta a Llatinoamèrica, sense oblidar grans del gènere com Vivaldi, Caldara i Leonardo Vinci.

Christie i Les Arts Florissants van tornar a obrar el miracle, aconseguint un so de tímbrica lluminosa i acolorida, que, fins i tot amb dimensions cambrístiques, va omplir la immensa sala del Gran Teatre. El personatge protagonista, la reina Partenope fundadora de Nàpols, va ser interpretat amb total domini per la soprano Ana Vieira Leite, de timbre brillant i una tècnica potent, control del ‘fiato’ i una coloratura perfecta. Al seu nivell va estar Hugh Cutting com Arsace, de veu madura i molt ben exposada, d’impecable acompliment. Alberto Miguélez Rouco va oferir un Armindo perfecte en el registre vocal i dramàtic, amb un timbre masculí i greus sòlids. A certa distància va estar Helen Charlston en el doble paper de Rosmira/Eurimene, amb una veu interessant, però una coloratura poc clara. Jacob Lawrence va ser un Emilio voluntariós i hiperactiu i va completar el repartiment el baríton Matthieu Walendzik, com un Ormonte d’un cant tan sonor com poc refinat.