Quique González: «Seria antinatural que cantés sobre els bars i la nit, perquè la meva vida ja no és així»

Aquest és el seu primer disc amb cançons totalment seves des del 2016, ja que a ‘Las palabras vividas’ (2019) va musicar poemes de Luis García Montero. ¿Potser sentia que li havien de passar coses en la vida per tenir alguna cosa per explicar en les cançons?

Sempre ho necessito. No soc dels que s’aixequen a les deu del matí i es posen a veure si els surt una cançó. Prefereixo que alguna cosa em commocioni, per bé o per mal. Les cançons que treus de dins perquè ho necessites solen ser les millors.

Hi ha missatges de comiat flotant al disc.

De començar a acomiadar-te, i de qüestionar-te cert tipus de dubtes existencials. El disc té un peu en el passat, en les experiències que has tingut, i un altre en el que ve a partir d’ara. Suposo que té a veure amb l’edat. Ja tinc 48 anys i és inevitable mirar pel retrovisor, i pensar que el que has viscut ja és més llarg que el que et queda. Hi ha un comiat del lloc on visc i on he escrit el 70% del disc. Ja fa 17 anys que soc aquí i estic estudiant la possibilitat d’anar a viure a un altre lloc. M’agradaria ser més a prop del mar i amb un clima una mica més favorable. El que més m’agradaria és poder viure a Menorca. Em flipa molt. Hi vaig cada any i aquesta illa em té enamorat. Tinc el somni molt improbable que passi, però m’agradaria molt.

Ja va fer el salt de Madrid als Valles Pasiegos, a Cantàbria, d’on ve el títol de l’àlbum.

Però vaig tenir una filla fa tres anys i ara he de pensar en clau de tres. El títol fa referència al migjorn, que és el més determinant a la vall. És una mica com la tramuntana i té efectes en l’ànim, en les emocions. Sempre passen coses estranyes quan bufa el migjorn.

Fito Cabrales va dir que la seva música l’havia ajudat a superar una crisi creativa. Pocs artistes parlen d’aquestes crisis. ¿Vostè n’ha tingut?

Sens dubte, relacionades amb el desgast de l’ofici, més que amb la creativitat, tot i que tot està molt lligat. Quan no et trobes bé, el nivell d’il·lusió no és gaire alt, és difícil escriure una cançó que et pugui emocionar. Tots hem passat per això, i el Fito és prou valent per dir-ho sense tallar-se un pèl. Això parla més de la seva seguretat que d’una altra cosa. A mi ell també m’ha inspirat. Hem compartit oficina durant deu anys, i veure un paio que des dels bars ha acabat omplint estadis, amb una carrera tan honesta, és un exemple fantàstic.

En aquest àlbum ha consolidat un llenguatge majorment acústic, amb aquestes guitarres i aquest contrabaix.

Mai havia gravat un disc amb tanta guitarra acústica, de cordes tant de niló i com d’acer, tot i que també hi ha moments bonics de guitarra elèctrica. I un òrgan Hammond que toquen David Schulthess i Nina de Juan, de Morgan.

Contra l’imaginari urbà tradicional en la història del rock, en el seu es respira la idea del retir a la casa comunal campestre a l’estil de Dylan amb The Band.

The Band és la meva banda favorita de tots els temps, i respecte a Dylan, sobren les paraules. M’agrada pensar que l’entorn també decideix, fins i tot sobre el tipus de so. Segurament, la natura et demana més folk. La informació que reps vivint en una ciutat et porta a un altre tipus de música. M’agrada aquesta idea de The Band de quatre tios en una casa, vivint allà i fent música durant mesos. Aquesta proximitat, aquesta camaraderia, t’afavoreixen. Hi ha una música de la convivència.

I del distanciament de l’urbs.

Però hi ha d’haver una mica de tot: el meu disc favorit de Lou Reed és ‘New York’. Continuo sentint pròxim aquest imaginari, i de vegades somio a fer un disc sencer dedicat a una ciutat. De vegades em venen idees sobre àlbums temàtics: un amb versions de Charly García, un altre explicant històries de tots els cotxes que he tingut... Algun d’aquests tres projectes sortirà. Tots tres, no ho crec.

Els seus textos actuals no parlen tant de situacions i de personatges, sinó que més aviat apunten a la reflexió entorn de les emocions.

Es canta sobre el que es viu i el que es perd. M’ha agradat molt el món dels bars i de la nit, però ara la meva vida ja no va per aquest camí. No sé si tornarà a anar per allà; no ho crec. Seria antinatural que fes un disc sobre això ara, perquè la meva vida ja no és així.

¿Segueix les carreres dels seus referents musicals?

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

L’últim de Bob Dylan, ‘Rough and rowdy ways’, em torna boig. Canta amb molta saviesa. Continua portant la torxa. El de Van Morrison, per exemple, no l’he escoltat. Em té una mica enfadat el seu rotllo negacionista i antivacunes. Igual que Eric Clapton. Em sembla irresponsable. M’irrita una mica la gent que s’entossudeix en aquestes idees, que confia més en els seus pensaments que en la ciència. Tot i que veient que el disc ha rebut crítiques molt dures, m’agafen ganes d’escoltar-lo.