Fantasia especulativa

Menéndez Salmón imagina un món que ha prohibit la paraula

‘Horda’ és una distòpia que reflecteix la por col·lectiva de perdre la nostra condició humana

13/01/2020 - BARCELONA. El escritor Ricardo Menéndez Salmón sentado en la escalinata del hospital Sant Pau. AUTOR: JORGE GIL / Jorge Gil (Bcn)

Per a aquells que creuen queRicardo Menéndez Salmón (Gijón, 1971) s’ha deixat emportar pel signe dels temps que apunta la distòpia com la forma per excel·lència de parlar de les pors del present cal dir que ‘Horda’ no és la primera ficció especulativa que aborda l’autor asturià. Hi ha ‘El sistema’, amb què va guanyar el premi Biblioteca Breve. La diferència és que en aquesta nova novel·la és molt més perceptible l’empremta d’aquesta actualitat que es diria dissenyada per Ray Bradbury. «Les distòpies són símptomes d’un malestar i si han irromput amb força en la nostra literatura és perquè responen a aquest ambient, tot i que després la ficció porti aquestes possibilitats a circumstàncies que tot i que no es donin ara mateix bé podrien aparèixer en el futur. En aquest sentit és un subgènere materialista», comenta l’autor d’unes obres que solen respondre a una literatura molt ancorada en les idees.

Situada en un món futur en què els nens han pres el poder fins al punt d’obligar els adults a mantenir el silenci, a prohibir les paraules que no han fet més que enganyar i pervertir la realitat, ‘Horda’ va néixer d’una circumstància concreta: els fets d’octubre del 2017 a Catalunya. «No ho entro a valorar políticament, però tot el que va passar llavors va ser per a mi una lluita per esprémer les paraules perquè aquestes diguessin una cosa diferent al que significaven. El que es va dir ‘la batalla pel relat’».

Res que no s’hagi inventat

Aquesta idea va alimentar aquesta ficció que sens dubte transita per uns camins molt allunyats del procés o dels polítics que associem a les ‘fake news’, que per a l’escriptor no són un invent d’ara. «És veritat que l’arribada de Trump va magnificar el problema, però la temptació de manipular el llenguatge per transformar la realitat i construir mons paral·lels sempre hi ha sigut».

‘Horda’ dibuixa una possible societat dirigida per nens que actuen com una espècie de policia del pensament valent-se d’un instrument, el tesaurus, que esborra els records en els adults mentre que una entitat anomenada Magma (¿internet?) controla els ciutadans a partir d’imatges. Els nens són aquí alhora víctimes i botxins. «Necessitava trobar un mecanisme que expliqués per què els adults han oblidat la seva infància i també una justificació de la presa del poder per part dels infants. I la vaig trobar en la idea que els hem mentit, i a nosaltres ens van mentir de petits, en nom de coses que, diem, seran bones per a ells, i els expliquem històries que després no es trobaran al món real. Fins i tot l’educació pot contemplar-se com una gran representació que després no es concretarà al món real.

Imatge ‘versus’ paraula

La imatge contemplada com a revers de la paraula no és tant una qüestió que li interessi debatre a l’autor, sinó més aviat una evidència del pes que en les últimes generacions han aconseguit el món audiovisual. «He complert 50 anys –diu Menéndez Salmón– i possiblement jo pertanyi a una de les últimes generacions per a qui la lletra impresa sigui sinònim d’una forma privilegiada de transmissió del coneixement. I malgrat no jutjar que una forma sigui millor que l’altra, considero que existeix una sobreabundància d’imatges que opera com una negació de significat, un esborrament d’informació que no ens porta enlloc».

Notícies relacionades

Hi ha moltes referències llibresques al llibre i gairebé totes es refereixen a la infància lectora de l’autor. Quan va fullejar per primera vegada ‘El senyor de les mosques’, de William Golding, amb els nens gens ingenus que tornen a un període salvatge, però també els esforçats lectors de ‘Farenheit 451’, que protegeixen els llibres com a tresors a costa de les seves vides.

Ja des de la portada, obra d’un dissenyador sard en què un home amb màscara de mico sosté un megàfon i un mòbil, s’apunta també a un possible cercle viciós a què podria estar condemnada la humanitat. «Vam ser simis i aquesta va ser una presó que vam abandonar fa molt, però alhora els micos són per a nosaltres un recordatori de cap a on podem involucionar. En aquest sentit, la novel·la és un recordatori d’aquest perill si perdem certes aptituds». Sota aquest prisma, l’home-mico de la portada té avui segons l’autor un correlat directe amb els subjectes que van assaltar el Capitoli el 6 de gener d’aquest any. «Darrere d’aquesta aparença de mico podria estar perfectament un salvatge de QAnon».