Veu de tardofranquisme i Transició Obituari Informa de la defunció d'un individu, proporcionant un relat imparcial de la vida, controvèrsies i èxits de la persona.

Mor Ramon Muntaner, el trobador poètic de la Nova Cançó

El coautor de peces com ‘Cançó de carrer’ i ‘La plaça del Diamant’, retirat de l’escenari el 1988 per passar-se a la gestió musical, mor als 71 anys després de tenir un infart

Ferran Sendra

Amb la seva veu corpulenta va agitar els auditoris en la segona onada de la ‘nova cançó’, ben entrats els anys 70, de la mà dels poetes; va evocar amb sensibilitat el món d’ahir a la banda sonora de ‘La plaça del Diamant’ i el 1988 va penjar la guitarra per passar-se a la gestió musical, primer en l’òrbita de la Generalitat (l’oficina Ressons) i després com a delegat de la SGAE a Catalunya i les Balears. Una vida consagrada a la música des de flancs molt diferents, la de Ramon Muntaner, que es va apagar sobtadament aquest dijous, al no poder superar un infart, ara que, als 71 anys, tenia decidit jubilar-se.

De la seva etapa com a trobador queden diversos àlbums que van deixar empremta, començant per ‘Cançó de carrer’ (1976), elapé encapçalat per la peça titular amb text de Pere Quart, que arremetia amb verb crespat contra el conformisme i l’alienació, contra «la televisió / que ofega la paraula» i les «escoles de mals mestres». Ramon Muntaner (Cornellà de Llobregat, 29 de setembre del 1950) es va distingir pel seu refinament musical (va estudiar solfeig, piano i guitarra), ajustat al destacat elenc d’instrumentistes amb els quals va treballar, professionals com Manel Camp, Lluís Vidal, Santi Arisa, Josep Mas ‘Kirflus’ o Ricard Roda. Va desenvolupar amb tots ells una cançó d’autor amb elaborats matisos sonors, oberta a l’influx del rock progressiu i el jazz.

Generació de relleu

Muntaner va fitxar per l’agència més poderosa de la ‘cançó’, la de Joan Molas i Núria Batalla, i va obrir als seus començaments els concerts dels artistes de la casa, com Lluís Llach i Quico Pi de la Serra. Autor eminentment musical, va establir en les lletres vincles amb els poetes, com Miquel Martí i Pol, a qui va dedicar tot el seu segon àlbum, ‘Presagi’, que l’octubre del 1976 va presentaral Palau de la Música en una demostració de la seva projecció en el públic juvenil. Va ser així, juntament amb Marina Rossell, Joan Isaac i Coses (amb el també recentment mort Jordi Fàbregas), un exponent de la renovació de la ‘nova cançó’ en temps de tardofranquisme i Transició.

Notícies relacionades

Fèrtil va ser la seva aliança amb Joan Ollé en l’evocació de la infància en els anys 50 de l’àlbum conceptual ‘Veus de lluna i celobert’ (1978). Aquest tàndem va firmar quatre anys després la popular peça central del film ‘La plaça del Diamant’, a partir de la novel·la de Mercè Rodoreda, així com el disc ‘El pas del temps’, aquí compartint textos amb Xavier Bru de Sala. En aquell context de la crisi dels cantautors dels anys 80, Muntaner es va acomiadar sigil·losament amb ‘Fugida’ (1988), disc amb lletres de Vicent Villatoro.

Va obrir llavors una nova etapa en la seva vida ocupant-se de l’oficina de difusió musical Ressons, de la Generalitat, de la qual va saltar a la direcció artística de la sala de gestió pública L’Espai i del Mercat de Música Viva de Vic. El 1996 va passar a la SGAE, la seva casa definitiva, i va deixar enrere la seva trajectòria artística per no tornar-hi mai més. Per això, quan el 2018 el festival Barnasants li va dedicar un concert d’homenatge, dirigit per Joan Isaac i en el qual van prendre part col·legues com Serrat, Roger Mas i Sílvia Comes (nit immortalitzada en disc), va pujar a escena per donar les gràcies, però no per cantar. «No tinc paraules, només sentiments. M’heu fet molt feliç», va expressar llavors, molt emocionat, després d’aquell viatge últim a les cançons de la seva vida.

Temes:

Música

Inicia sessió 0 Comentaris

Generació de relleu

‘Separación’, amb 27, arrasa en les nominacions als Emmy

Ros-Marbà estrena al Liceu la seva primera òpera, ‘Benjamin a Portbou’