Crítica d’òpera

Aplaudiments per al ‘Rigoletto’ sense gepa

  • El muntatge de Monique Wagemakers, contestat el 2017, ha sigut aclamat en la seva reposició

2
Es llegeix en minuts
Aplaudiments per al ‘Rigoletto’ sense gepa

David Ruano

Va tornar al Liceu aquesta esteticista producció de Monique Wagemakers que es va estrenar sense gaire èxit a l’escenari de la Rambla el 2017 després del seu pas per Madrid, on es va veure per primera vegada el 2009, una proposta que agrada tot i que presenti el famós bufó sense la seva gepa característica i la cort de Màntua convertida en un cub de cambra negra. Més que per les coreografies a què s’han de sotmetre solistes, cor i figurants, sedueix sobretot per l’impressionant, detallista i teatral vestuari de la guardonada –amb tres Oscars– Sandy Powell, un luxe de teles, talls i grans de vidre. Això contrasta amb el simbòlic espai escènic que proposa Michael Levine, il·luminat adequadament segons el disseny original de Reinier Tweebeeke en escenes que compten amb una escenografia encara moderna i innovadora que pretén anar a l’essència dramàtica de cada quadro. I de vegades ho aconsegueix. En d’altres es queda en un mer artifici.

Si al final tot sembla funcionar es deu en gran part a l’olfacte teatral dels solistes, ja que la posada en escena no els ajuda quant a la projecció de les veus: la producció de Wagemakers continua ‘traint’ des del punt de vista acústic, tot i que evidencia millores. Els muntatges liceistes han de tenir en compte que les escenografies obertes troben en la immensa torre escènica una xemeneia per la qual s’escapa el so, per la qual cosa els cantants han d’estar pendents de projectar la veu a la sala limitant al seu torn la llibertat del ‘regista’ per moure’ls. Daniele Callegari, davant unes inspirades masses estables liceistes, va ajudar moltíssim contenint i equilibrant el so orquestral, esculpint amb mestria.

Exigent paper

Rigoletto és un dels rols més exigents per a baríton verdià; com a actor l’intèrpret ha d’estar concentrat per brindar credibilitat, i Christopher Maltman va complir amb un cant potent i un timbre una mica atrotinat que va perfecte al personatge. La seva projecció no es va veure afectada gràcies a la seva veuassa, al contrari que la d’Olga Peretyatko, una Gilda molt ben construïda però poc audible depenent del que li demanava la ‘regia’. La soprano russa cuida el fraseig al màxim i el seu timbre té el metall i els harmònics suficients perquè la veu corri per la sala, especialment a la zona aguda.

Debutava en el Liceu l’elegant tenor parisenc Benjamin Bernheim, un mestre del detall i de l’expressivitat que va aportar un timbre lluminós i un convincent sentit del cant; aquest parell d’alts i baixos que se li van sentir no van minvar la seva entrega. També es presentaven tant la mezzosprano israeliana Rinat Shaham, amb una Maddalena de veu poc suggerent, així com el baix rus Grigory Shkarupa, un Sparafucile prou apte.

Notícies relacionades

Com a secundaris es va comptar amb la Giovanna de Laura Vila, el Borsa de Moisés Marín, el Ceprano de l’experimentat Stefano Palatchi i amb Sara Bañeras com la seva assetjada dona. Amb l’atur que hi ha entre els artistes locals, torna a sorprendre que s’hagin donat ¡15 funcions! a un Monterone sense aguts i a un Marullo justet de més enllà del Pirineu...

 

Temes:

Liceu Òpera