Mutter i la seva màgia cambrística

Que el Palau de la Música catalana inauguri la seva temporada gran, la de Palau 100, amb un trio de cambra, revaloritza un gènere que mereix una aposta decidida per part dels programadors. La sala modernista, a més, té les característiques acústiques idònies per al format i és així com les dues obres mestres seleccionades per al programa van sonar a glòria. I amb Anne-Sophie Mutter i el seu violí prodigiós com a principal reclam, al costat dels brillants Yefim Bronfman al piano i Pablo Ferrández al violoncel, tot es prestava perquè la nit fos memorable. I així va resultar ser.

El programa es va iniciar amb un clàssic entre clàssics, el Trio per a piano, violí i violoncel núm. 7 en Si bemoll major, opus 97, Arxiduc (1811) de Beethoven, obra de referència no només del seu catàleg, sinó de la història de la música. Nascuda en un moment d’efervescència en la trajectòria compositiva del geni de Bonn, deu el seu sobrenom al fet que està dedicada a l’arquebisbe i cardenal arxiduc Rodolf d’Àustria, net, nebot, fill i germà d’emperadors, a més de ser alumne de piano i composició de Beethoven, de qui també va ser el protector.

Ja des de la breu introducció del piano i de la primera frase del violoncel que obren l’Allegro moderato de l’Arxiduc, la comunicació entre aquests tres savis va emergir carregada de complicitat, amb un Bronfman meravellós marcant els temps i l’harmonia i frasejant amb una bellesa de traç impecable.

Mutter i Ferrández gairebé respiraven junts en un diàleg que va remarcar els staccati del segon tema i que va tornar a renéixer amb força en el moviment final. En un Scherzo gairebé xiuxiuejat i amb un Ferrández pletòric en cada frase, Mutter va mostrar la seva gran classe i va contrastar les seves intervencions en el preciós Andante cantabile. A l’alegre Rondó final Mutter i Ferrández van disfrutar com uns nens.

I si l’Arxiduc és una joia del període classicoromàntic, el Trio per a piano, violí i violoncel en La menor, opus 50, de Txaikovski, ho és del romanticisme. Melancòlica i de caires fins i tot tràgics, també va néixer amb dedicatòria, en aquest cas "À la mémoire d’un grand artista", Nikolái Rubinstein, un dels pianistes més cèlebres de la història i amic pròxim del compositor rus. Després de l’inquietant Pezzo elegiaco, amb una Mutter impressionant a la zona aguda i amb un Fernández molt expressiu, el piano va imposar el seu protagonisme i Bronfman a estones va fer de l’obra una cosa així com un concert amb acompanyament, encara que això és un dir, ja que en realitat els tres intèrprets es van donar suport i van dialogar sempre de tu a tu. Una vetllada d’autèntica música entre amics.

Notícies relacionades

Els últims ‘matrimonis’ de moda

La caòtica presentació de ‘Lux’

‘Mutter, Bronfman & Ferrández’

Palau de la Música 20/10/2025