El ‘western’ literari cavalca de nou

I sí, va arribar a nosaltres a través de les pel·lícules, és clar, però se sol oblidar és que van ser novel·les i relats molt abans que el cine funcionés com a caixa de ressonància d’aquestes històries de colonització i frontera.  Amb l’actual estrena de ‘El poder del perro’, l’extraordinària novel·la de Thomas Savage portada al cine per Jane Campion, es podria preguntar si existeix un enèsim ‘revival’ del gènere o si al contrari, com sostenen alguns, les novel·les de l’Oest sempre han estat allà, des dels temps de Feminore Cooper fins a les fantasmagories apocalíptiques del grandíssim Cormac McCarthy i el seu inapel·lable ‘Meridià de sang’, que no és només una obra cabdal del ‘western’ sinó de les lletres nord-americanes, a seques.

A propòsit del Pulitzer

De la impregnació del gènere en l’escriptura nord-americana contemporània dona compte l’últim premi Pulitzer de ficció 2021, ‘El vigilante nocturn’ (Siruela), de la nord-americana Louise Erdrich, una veterana de l’assumpte, filla d’una índia Chippewa, que s’ha dedicat a explicar a les seves novel·les la contradicció de viure entre dos mons. En aquesta novel·la, Erdrich recupera la història del seu avi, membre del consell de la seva tribu, en lluita pels seus drets identitaris. Però també és perceptible l’empremta en novel·les com l’excel·lent ‘A l’horitzó’ de l’argentino-nord-americà Hernán Díaz –que va ser nominada a aquest premi el 2019– i, més lluny, en el ‘western’ –aquest sí, més clàssic– ‘Lomesone Dove’ de Larry McMurthy, que el va guanyar el 1989 i va obtenir en el seu moment un èxit lector aclaparador.

L’editor i llibreter Alfredo Lara, director literari de la col·lecció Frontera, que reuneix traduccions indiscutibles del ‘western’, està cansat de precisar que més d’un 60% de les grans pel·lícules clàssiques que coneixem tenen al darrere una novel·la o un relat i poc tenen a veure amb aquesta literatura de quiosc d’un sol ús, a la qual molts els associen. «El ‘western’, com la novel·la negra, la històrica o la ciència-ficció té les seves obres mestres, pures escombraries i una enorme quantitat de novel·les disfrutables sense necessitat de considerar-les la quinta essència de la literatura», diu mentre es dol que el gènere no hagi tingut cap moviment de revalorització equiparable al policíac. Juntament amb la col·lecció del segell Valdemar és de justícia esmentar dos clàssics com ‘Warlock’ i ‘Bad Lands’ d’Oakley Hall que Galaxia Gutenberg va recuperar fa uns anys.

A l’hora de pensar en les grans fites literàries del ‘western’, Lara recorda com la seva col·lecció, iniciada el 2011, va tenir com a peça fundacional els llibres de relats de Dorothy M. Johnson, que havien donat lloc a tres pel·lícules memorables com ‘L’arbre del penjat’, ‘Un home anomenat Cavall’ i ‘L’home que va matar Liberty Valance’. «En una votació que es va fer a finals del segle XX, ella i Jack London van quedar entre els primers llocs dels millors autors de contes de l’Oest». La presència de Johnson, una dona, com a mestra del gènere, no és una raresa històrica en un panorama tradicionalment hipermasculinitzat que arrossega com principals pecats l’exaltació de la violència, el genocidi indi i les armes com a fetitxe (mitificació que als Estats Units ha arribat fins als nostres dies). Lara també apunta al treball de Leigh Brackett, autora de novel·les policíaques dels anys 40 i 50 així com dels guions de ‘El son etern’, ‘Hatari’, ‘Río Bravo’, ‘El Dorado’ o ‘Rio Lobo’, a més del de ‘L’imperi contraatraca’. «Jo personalment no veig diferència entre la feina d’elles i el dels seus col·legues masculins», diu.

Més enllà dels Estats Units

A la capacitat del gènere per traspassar fronteres –que l’hi preguntin a Sergio Leone– i temps atribueix l’escriptor Jon Bilbao l’actual vigència d’un gènere que ha acabat filtrant-se en algunes novel·les recents en castellà. El mateix Bilbao, que acaba de treure la novel·la ‘Los extraños’, va publicar l’any passat ‘Basilisco’ (Impedimenta), guardonada recentment amb els premis 42 i el del Gremi de Llibrers d’Euskadi i una mena de novel·la de l’Oest en què dialoguen fantasmagòricament passat i present. «El ‘western’ va néixer per adoctrinar –afirma Bilbao-. Ens deia que és bonic ser un texà lliure i salvatge però que, al cap i a la fi, has de cedir el pas a la civilització, l’ordre i la justícia. A l’internacionalitzar-se, les historia de l’Oest es van alliberar d’aquest missatge original i això va permetre que tant a Europa –especialment en l’univers del còmic– com al Japó relatessin altres preocupacions i altres estètiques». A l’escriptor basc, que en l’actualitat està escrivint la continuació de ‘Basilisco’, el va guiar en el seu moment fer una comparativa de la vella i arquetípica masculinitat de l’Oest amb l’actual, més líquida i difícil de definir. «Però sobretot –afegeix–, el fet de disfrutar purament d’escriure sobre un gènere que m’ha encantat des de petit i en què cada vegada em refermo més». Lluny del pastitx o la recreació nostàlgica l’autor afirma que el gènere li permet parlar en clau dels seus interessos més personals.

En clau Oest

Notícies relacionades

¿Per què no s’atreveixen amb l’espardenya?

L’OBC estrenarà ‘Dream requiem’ de Wainwright

Una cosa semblant es pot detectar en els treballs de dues autores. La barcelonina Olga Merino, que en la celebrada ‘La Forastera’ (Alfaguara) va abordar el gènere, sense ser excessivament conscient al principi d’això, amb una història marcada pel paisatge i per personatges desarrelats. Més sorpresa hi ha l’argentina Mariana Travacio, que en la seva primera incursió a la novel·la amb ‘Como si existiese el perdón’ (Las Afueras) ha sigut llegida en clau de ‘western’. «És una cosa que no m’havia proposat, mai ho faig, però hi ha un moment en què les interpretacions ja no depenen de tu, volen lliures. I la imatge del gautxo o del paio camperol amb la seva navalla en un escenari rural és una cosa que és fàcilment assimilable a les imatges de l’Oest», explica.

Polisèmic i multiforme, sembla que el ‘western’ encara té molt per dir: «I és que de vegades la literatura de gènere –sosté Bilbao–, se sigui conscient o no, pot funcionar com aquest tímid que no s’atreveix a ballar però un dia es posa una màscara i es deixa anar. En el meu cas, el ‘western’ ha fet aflorar coses molt profundes».