Les anècdotes del rodatge del drama ‘Érase una vez en Euskadi’

Resulta curiós comprovar com aquest any, malgrat haver de rodar-se pel·lícules en mig de la pandèmia i entre confinaments, la collita de cine espanyol és de les millors dels últims anys. Entre les grans produccions trobem títols excel·lents que, qualsevol any, arrasarien en premis com Maixabel, Madres paralelas, Mediterráneo, El buen patrón o Las leyes de la frontera. Però, és que, entre els films de petit o mitjà pressupost hi ha autèntiques joies com El cover, Chavalas,Sis dies corrents o la Libertad de Clara Roquet. A aquesta última llista ve a sumar-se Érase una vez en Euskadi, debut en el llargmetratge del basc Manu Gómez.

El film, basat en els seus records d’infància, mira els anys 80 a través de la perspectiva de quatre nens, fills d’emigrants andalusos que s’han instal·lat al nord. Les seves vides diàries transcorren, en gran part, al carrer on seran testimonis de l’època, entre manifestacions, atemptats d’ETA, l’arribada de la sida i l’heroïna. És una pel·lícula molt tendra, amb una excel·lent selecció infantil, però també dura, que reflecteix amb innocència uns anys que van ser decisius en el futur del país. El director, Manu Gómez, ens explica els detalls més insòlits del rodatge.

-La pandèmia. «Aquest any hi ha moltes bones pel·lícules i crec que és perquè la pandèmia ens va posar en una situació molt complicada i vam donar el millor de nosaltres mateixos. En el meu cas vaig haver de tallar el rodatge tres dies abans del final perquè va arribar la segona onada. En el fons, estic content d’haver fet dues pel·lis: una, la que volia tenir i de què em sento molt content, i l’altra, haver pogut acabar una puta pel·lícula i punt. Va ser un miracle, després de cinc anys, d’aixecar el projecte, d’haver escrit el guió, parles amb RTVE, l’accepten en el comitè de selecció, tot surt bé, aconsegueixes el repartiment i, de sobte, et fa l’efecte de ser en una pel·lícula de catàstrofes de Roland Emmerich (el director d’Independence Day o El dia de demà) i ens fiquen a tots a casa. Vaig veure tot Joc de trons en un temps rècord».

-Pandèmia, la seqüela. «Acaba el primer confinament, ens deixen sortir, comencem la pel·li i arriba el segon confinament i tots cap a casa una altra vegada. A més, no podia tornar a parar la pel·li per reprendre-la dos o tres mesos després perquè els nens creixen a velocitat supersònica. L’únic positiu del confinament va ser que estàvem tancats als hotels, només vivíem per a la pel·lícula i ens va ajudar a treballar més. Quan rodes a Madrid, acabes i cadascú se’n va a casa seva. Aquí baixàvem a la terrassa de l’hotel i, entre xacolís, preparàvem l’endemà».

-La meva infància. «La pel·lícula és, en gran part, autobiogràfica. Jo soc el Marcos, jo era un ciclista frustrat, ho continuo sent, sento aquesta passió com a aficionat i tinc a casa les meves dues bicis. Aquest nen que s’autolesionava avergonyit de perdre sempre era jo. També és real que recollíem les pilotes de les bales de goma a Mondragón i això passava a gairebé tots els pobles de la Guipúscoa profunda. Quan acabava la bronca, els bombers apagaven el foc i arribava la normalitat, recollíem les pilotes. En teníem tot un arsenal i també és cert que les van canviar i les de la Guàrdia Civil eren diferents de les de l’Ertzaintza».

-Els nens més macarres. «El més difícil de treballar amb nens és trobar-los i saber que són els adequats. Vam fer un càsting enorme, vam veure entre 500 i 700 petits i els feia una entrevista sobre el seu personatge. Va ser allà on els vaig caçar perquè em van començar a vacil·lar, eren molt graciosos, valents, agosarats i, sobretot, macarres, com érem nosaltres. En el rodatge, tot el que fan és jugar i participes en els seus jocs. No tinc ni un mal record d’ells, va ser tot meravellós. No tenen aquesta responsabilitat que ens carreguem els més grans de la por per si ho estan fent bé. Dius acció i s’ho passen de puta mare».

-Calcant l’emoció. «L’escena en què el petit Toni [Aitor Calderón] està parlant amb el seu germà gran Maserati [Arón Piper] a la banyera era molt dramàtica i el nen es va posar emocionalment en un lloc molt ‘heavy’ i, de sobte, cap al final, li va caure una llagrimota. Va ser com una epifania, d’aquells moments màgics que viu un en un rodatge, però es va esborrar sencera. Jo he rodat molt en cine, quan passaves el cel·luloide i ho revelaves a la cambra fosca. Ara tot són targetes de memòria que s’han de descarregar i passar a un disc dur, però continua sent arriscat. En la descàrrega es va fotre tot, va desaparèixer la jornada sencera. Va ser una putada, amb una escena tan intensa i amb un nen en aquest estat emocional, em volia morir però matant. La vam repetir l’endemà i va fer exactament el mateix en el mateix moment. Li vaig preguntar com havia sigut capaç i em va contestar que va fer el mateix que el dia anterior, es va imaginar que el seu germà es moria i ja està».

-Un puzle de pobles. «El més complicat de recrear els anys 80 va ser crear un sol poble a partir de molts fragments d’uns quants. Es va rodar a Mondragón, Bergara, Eibar o Elgoibar, llocs que aguantaven aquests 80 sense necessitat d’una postproducció digital costosa. M’agrada que les localitzacions siguin corpòries, no deixar-les per a postproducció. El director artístic basc, Antxón Gómez, que és una peça fonamental en el cine de Pedro Almodóvar i per a mi també, va conèixer molt aquella època i la va viure. Jo en tenia un record d’infància una mica idealitzat perquè el passat el transformes i quan tornes a un lloc no el recordes tan petit i ell tenia una visió més directa».

-Perill imminent. «A la pel·lícula hi ha diverses escenes perilloses i, amb el foc, de vegades se te’n va una mica la mà. Rodàvem al meu poble, Mondragón, als bars on he crescut i begut o a la plaça de l’ajuntament i estava una mica acollonit. Els d’efectes especials ho fan tot amb moltíssima seguretat però tot és perillós. Hi havia foc, còctels molotov i la gent d’allà s’espantava molt perquè no sap com es fa això. Estava tot molt controlat, però fins i tot a mi em feia por i jo pensava que els nens s’acollonirien, però ells s’ho passaven bomba».

-Aprenent el granadí. «Alguns actors com Luis Callejo o Marian Álvarez van haver de treballar concretament l’accent granadí amb una coach, perquè l’andalús té molts accents diferents. Per a ells també era guai perquè estaven una mica fora de la seva zona de confort, en uns personatges molt allunyats dels que estan acostumats a fer. La Marian, que és una màquina d’interpretació amb molts premis, sol fer papers molt per dins i aquest el va haver de treballar per fora. Va ser maco saltar cap a un altre lloc. Abans, el cine espanyol ens donava aquestes sorpreses, aquests canvis de registre com quan vam veure Alfredo Landa a Los santos inocentes. Ara és menys habitual».

-Nens sense accent. «Els nens, malgrat ser fills d’andalusos, no tenen aquest accent perquè han nascut i crescut a Euskadi des de molt petits. Al contrari que ara, vivíem als carrers constantment i tenies aquest accent, que no era ni basc ni andalús, sinó neutre, és el real que tenies quan eres un ‘maqueto’ (fill d’emigrants), amb la vida repartida entre la casa, el col·le i el carrer. El que més em va costar va ser corregir-los les esses, recordar-los que no es diu «Ej que» sinó «És que».

-Menjant cargols. «No hi va haver manera que Hugo García [el nen que interpreta el Jose Antonio] mengés cargols i per això el vaig condemnar una mica en el pla. És el que està més allunyat de la càmera i el vaig rodar des dels altres nois. El pobre em va dir «¿menjar cargols?, ni de conya». Li deia, «però, tio, encara que sigui sucar el tomàquet», i tampoc. Això sí, Aitor Calderón [Toni] es va atipar de valent».

-Cartells i pintades. «Els cartells reivindicatius van ser tots recreats a partir de molta documentació gràfica i treball de grafisme. També vam fer les pintades, fins i tot jo mateix agafava l’esprai. En l’escena davant la pintada de l’inici la meva intenció era fer un tràveling fins a la manifestació per ficar l’espectador en context. Aquesta pintada va seguir molt temps al poble, la van deixar, no la van treure perquè és un lloc molt mític de Mondragón, on en els 80 tocaven Escorbuto o Cicatriz, amb molt passat, i als veïns els va semblar un bonic flasbackCicatriz».

-Els cabells del Paquito. «A Miguel Rivera [el Paquito] el vam marejar molt durant el rodatge amb el tema dels cabells. Quan anàvem a rodar va arribar amb unes melenes que flipes i li vam fer el tall de bolet. Vam haver de rodar primer aquestes escenes per finalitzar amb les de cabells curts i jo també vaig participar amb la perruquera amb la màquina esquilant. Ho passava malament perquè intentava salvaguardar la seva imatge, però era difícil entre les ulleres, els pantalons curts i la tallada de cabells final».

Notícies relacionades

Valente torna a l’univers de la família amb la comèdia ‘Amnèsia’

Zendaya i Rosalía causen sensació a la gala del Met

-Buscant fàbriques. «El lloc on treballa Luis Callejo era una fàbrica abandonada. La vam reconstruir afegint-hi màquines, espurnes provocades amb efectes especials, etcètera. Ens va costar triar la més adequada per a les nostres necessitats perquè vam trobar molts tallers diferents que no estaven en actiu i que semblava que s’haguessin aturat en el temps».

-De Ramones a Los Enemigos. «La selecció de cançons per a mi és fonamental. En qualsevol guió abans de les línies de diàleg necessito una playlist amb les cançons que em porten a aquest lloc, arribar a l’ànima de la història. Els 80 a Euskadi es traduïen en una llista interminable des del rock basc fins a Escorpions o els radiocassets de doble platina i vaig haver de seleccionar les que creia més apropiades i podíem aconseguir per drets. Les imprescindibles eren la primera, la versió de What a wonderful world de Ramones, i La cuenta atrás de Los Enemigos. La lletra de Josele li molt bé, «prepárate para dejar de jugar», situa ja en un lloc on el nen ha de madurar, deixant l’espectador a expenses que els marqui el futur ajudats per la lletra».