Crítica de teatre
‘Malditas plumas’, striptease integral
La coreògrafa Sol Picó presenta a la Sala Beckett un espectacle de dansa-teatre plantejat com un homenatge al Paral·lel de la revista

La ploma està de moda (mai ho va deixar d’estar) i, ja sigui en fòrums alternatius o cultes, el Paral·lel dels lluentons continua esperonant la inspiració d’alguns dels millors creadors de Barcelona. Sol Picó es troba entre ells, i a la seva última obra barreja nostàlgia i emoció, dansa i text, el somieig d’un món perdut amb la confessió més íntima de les frustracions artístiques. És un encert que la Sala Beckett recuperi en temporada ‘Malditas plumas’, que només es va poder veure uns dies en el Grec, mereix llarga vida com un dels millors espectacles que ha ballat la coreògrafa alcoiana en els últims anys.
L’originalitat del guisat es dona per descomptada. Moments de delicada bellesa s’alternen amb tocs d’humor, ironia àcida marca de la casa. És com si a l’homenatge revister ‘Cómeme el coco, negro’ de La Cubana se li afegissin tocs de ‘performance’ d’autoficció, recurs tan de moda. La puixant escriptora Cristina Morales ha travat una dramatúrgia discontínua, amb alguns textos prestats d’autors com Heinrich Böll i Francisco Casavella. D’aquest últim incorpora la ‘watusiana’ història del concurs per a la nova Scarlett O’Hara que revoluciona el Poble-sec de les barraques. Ens recorden que en la decadència de Montjuïc s’endollaven els neons de l’Avinguda dels teatres.
‘Music hall’ decadent
Notícies relacionadesDes de l’inici, Sol Picó se’ns presenta com la corista que no va poder arribar a gran vedet, una artista cansada de menjar les llenties de la segona fila. La ballarina vol ser l’estilitzat cigne del llac, però els seus moviments recorden més una gallina. Amb aquesta tensió juga l’espai escènic de Joan Manrique, evocació de ‘music hall’ construïda amb caixes de corral. Per les escales baixa una vegada i una altra l’emplomallada estrella mentre escoltem velles cançons gastades per l’ús. S’hi invoca el glamur dels grans: Charles Aznavour, Marlene Dietrich, Miguel de Molina, i que no falti el toc picant estil la Maña i un cos de ball bastant desastrós. La buscada decadència actua com una potent metàfora, revers del fals fulgor del món de l’espectacle.
I com tota gran estrella té el seu ‘partenaire’, Roger Julià posa la música d’acordió i arpa, com un pallasso cara blanca que amb la seva serietat es muda actua de contrapunt. En aquest imprevisible cabaret de ‘varietés’ fins i tot hi ha espai per a l’il·lusionisme. Però el públic mai en té prou, i l’artista ofereix el seu sacrifici en un últim striptease a la desesperada. Vol que pensem que la seva creativitat està extenuada, no obstant demostra al contrari. Sol Picó té corda per a estona.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Fugida salarial del 0,5% Els funcionaris de la Generalitat no cobraran fins a l’octubre la paga de fins a 625 euros pels retards pendents
- Medi ambient Els pops fugen d’Espanya i envaeixen les costes britàniques: aquest és el motiu
- Comerç La FNAC d’El Triangle s’acomiada avui amb grans rebaixes
- Xarxes El nen de "la tranquil·litat" a les piscines de Terol parla 13 anys després: "Un dia vaig arribar amb el pit enfonsat i un ull morat a casa"
- Tribunals "Me l’han jugada. Agafeu-los i mateu-los"
- Piscines, brou de cultiu de malalties: quines infeccions pots agafar i com prevenir-les
- Mor una anciana atropellada pel seu propi vehicle a Barcelona
- POLÍTICA Sánchez braceja per salvar-se del naufragi mentre Feijóo celebra cada cop amb el PP de festa
- Polèmica L’alcaldessa de Palafrugell nega que s’hagi prohibit als grups d’havaneres afegir-se al públic si canta ‘El meu avi’
- Comitè federal Illa exhibeix el seu suport a Sánchez i a les mesures preses en el PSOE: «Anem pel bon camí»