Crítica de ‘La felicitat del llop’: la felicitat nòmada

Notícies relacionades

Victoria Szpunberg, dramaturga: "El millor premi és portar a escena les obres que vull fer"

Les treballadores de la llar busquen un lloc en la cultura

El poble alpí –i inventat– de Fontana Fredda l’acull amb l’escalf que tenen les coses discretes i autèntiques. Escriptor de professió, es posa a treballar de cuiner al bar més popular del poble, El Festín de Babette. Aquí hi conflueixen una sèrie de personatges -Silvia, la jove cambrera inquieta, de qui s’enamora; Santorso, un forestal tosc, però de bon cor, o Elisabetta àlies Babette, la sàvia propietària del local– que componen un microcosmos que viu al ritme de les estacions.

Cognetti sap vestir el seu llibre de referents potents, com la cèlebre obra de Karen Blixen i les estampes del mont Fuji de Hokusai, que donen presència a un tipus de relat que traspua el murmuri dels boscos i s’estremeix amb la brisa alpina. La prosa es mimetitza amb la història i flueix límpida i senzilla com les miosotis que descriu. Més que una història d’amor, el relat arriba als 4.000 –com els muntanyencs que coronen el mont Rosa– en la reflexió final motivada per la tornada dels llops a la zona –rebuts amb els braços oberts, ja que ara són una espècie en extinció– sobre la recerca de la felicitat, i com aquesta passa pel nomadisme, per l’afany d’anar sempre més enllà.