Cristina Peri Rossi, la realitat i el desig

L’aguda consciència crítica de Cristina Peri Rossi, com la del seu compatriota Eduardo Galeano, conviu amb la innegociable voluntat de renovació estètica que supuren els seus llibres. Per això enllaça tots els ressorts del real i l’al·legòric reiterant els motius dominants a la seva obra: el llenguatge, el joc, la sexualitat, l’erotisme, la infància, el sensorial, l’instintiu, l’inacabat, el fragmentari i les digressions, ressort capital a ‘El libro de mis primos’(1964). El Cervantes ha recaigut en una escriptora lúcidament irònica que no entén de gèneres perquè la seva cadència en ocasions necessita la prosa i en d’altres, de la poesia.  

Peri Rossi ha fet de l’exili i la transgressió la dualitat fructífera que tensa el seu llenguatge. I l’ha poblat d’una mirada infantil i nostàlgica com si aquesta fos l’única manera de recuperar un món perdut. La profunda càrrega simbòlica del seu imaginari prefigura l’alliberament que els seus personatges busquen delerosament. Alliberament al qual arriba al llenguatge, exuberant en la seva sensibilitat, rítmic en les seves textures i hedonista en el seu impuls. El plaer del text que reclamava Roland Barthes es converteix a les seves mans en una eròtica del llenguatge que configura una literatura sense prejudicis confrontant, com volia Cernuda, la realitat al desig.