Mor el pintor Josep Niebla, un referent de la cultura gironina, als 76 anys

El pintor Josep Niebla, conegut per pintar mars de grans formats, ha mort aquest dilluns. Nascut a Tetuan el 1945 i establert a Girona des del 1962, està considerat un dels pintors més destacats del país i va estar en actiu de forma ininterrompuda durant prop de mig segle. Deixa una obra extensa i en constant evolució, marcada per un fort compromís social.

Quina biografia, la d’en Niebla. I quin gran treball ordenar una obra que és, en realitat, moltes obres. L’artista ens deixa després d’una llarga malaltia i, amb ell, també desapareix una de les figures més icòniques de certa pintura catalana que se somiava universal (i lliure) i que permetia als seus artífexs viure de la seva feina. Poca broma: viure de l’ofici de pintar, com els mestres antics, i mirar-se el món (i no el melic, com sol succeir ara) des d’una talaia privilegiada on el poder sempre resta en dubte.

Infància africana

Sobre la biografia atípica de l’artista, segurament el mateix Niebla es va encarregar de mitificar la seva infància africana: nascut a Tetuan el 1945, decideix ben aviat que vol ser pintor. No es tractava de cap imposició familiar (de fet, l’admirat pare treballava la fusta i, en el seu temps lliure, era corredor de fons) ni d’una suma d’esdeveniments més o menys agitats: Niebla escollia l’art com a forma de vida de manera conscient, gairebé deliberada i sense tenir en compte, per exemple, la seva realitat econòmica i social. Justament per això, els seus primers passos van ser a l’estudi de Miguel Bernardini (Burgos, 1989 – Ceuta, 1970), un pintor format en l’academicisme més estricte que havia fet fortuna retratant les elits locals del moment.

De Tetuan a l’Escola de Belles Arts de Sevilla. La dècada dels 60 arrencava per a l’artista amb una beca que li va permetre iniciar la formació pròpiament reglada. A la capital andalusa es va forjar la personalitat artística, diguem dual, de Niebla: «Teles expressionistes –escrivia la crítica d’art Maria Lluïsa Borràs–, més exacerbades encara. Autoretrats d’un nòvio prim de mirada molt intensa, reivindicadora». Les obres d’aquella època especular, òbviament, apuntaven en una direcció que transcendia l’oferta i les possibilitats de la facultat sevillana. La imatge, una mica idealitzada, de la Barcelona de Dau al Set s’acabaria imposant (el trasllat efectiu de Niebla a Catalunya es produeix el 1962). L’any 1964 exposava per primera vegada al VIII Saló de Maig assumint que, artísticament, ja no hi havia marxa enrere: «Barcelona em va impressionar molt –comentava Niebla a Borràs–. La pintura de Tàpies em condicionava i per primera vegada, davant una tela en blanc, em sentia tímid. El veia com el mestre. L’ambient a Belles Arts –havia demanat i aconseguit el trasllat de matrícula a la facultat catalana–, per part dels amics, era estimulant; Chancho i Llimós, Gerard Sala, Grimal, Olivares i Roturáis, Serra de Rivera, Puiggròs, Carbó Berthold, Arranz Bravo i Bartolozzi eren de la mateixa promoció».

Allunyat de l’acadèmia

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

També va ser llavors, i amb motiu d’aquella primera mostra barcelonina, que Niebla deixava de ser, en l’àmbit artístic, José Álvarez per passar a ser Niebla, que és el cognom matern. Tampoc és casual que aquell Saló de Maig (Niebla va exposar amb el número 145) rendís homenatge al Club 49, hereu de l’ADLAN: l’avantguarda era allò que permetia a Niebla renegociar el seu passat i la seva formació acadèmica en vistes d’una realitat que, per força, reclamava noves formes (tot i que fos a partir de vells mitjans). La breu experiència parisenca (i la influència rebuda per part de l’abstracció lírica imperant a la capital francesa de mitjans d’anys 60, o de figures plàsticament contundents com per exemple la del pintor Pierre Soulages) acabaria de definir una personalitat artística cada vegada més madura i allunyada dels plantejaments acadèmics inicials. Tetuan i Sevilla, finalment, passaven a existir només en la memòria. Des d’aleshores, la realitat primera de Niebla va ser sempre més catalana i, en especial, empordanesa (durant uns anys daurats, la seva fundació va tenir la seu a Casavells, al Baix Empordà).

Durant la seva trajectòria, Niebla va realitzar més de 200 exposicions a Europa, Àsia, Àfrica i Amèrica, i el 1992 la ciutat de Girona li va dedicar una extensa mostra retrospectiva. L’any 2017, quan Niebla ja estava inactiu a causa d’una malaltia, el Museu de Montserrat en va acollir una mostra antològica per repassar els seus 50 anys de carrera. Fa tan sols uns mesos, a l’agost, Niebla va voler donar part de la seva col·lecció d’art a l’Ajuntament de Girona. En total, es tracta d’unes 600 obres de diversa autoria, entre les quals destaquen Guinovart, Miró, Dalí, Roturáis o Ràfols Casamada.