Marcos Ordóñez: «La meva manera de ser escriptor té poc a veure amb fer-se el llest»

Per tornar als anys de joventut conservant la mirada neta, gairebé ingènua, i aquesta enlluernada vehemència que només et pot donar aquell moment, s’ha de tenir una gran generositat com a escriptor. Marcos Ordóñez (Barcelona, 1957), que acaba de publicar la novel·la ‘Una joven pareja’ (Pepitas), en coneix el secret. El primer paràgraf ho diu tot: «L’Iván i la Patricia es van enamorar la primavera del 79. Havien complert 23 anys. Sovint oblidaven el rellotge a casa. La vida encara era barata i s’animaven amb dues bosses de pipes. No pensaven gairebé mai en el futur i encara no se’ls havia mort ningú. Sempre recordarien la glòria d’aquell dia». En aquestes sis línies inicials, aprecia Ordóñez, hi ha la novel·la, que al llarg de 350 pàgines, desenvolupa sense gairebé sobresalts el sentiment d’una felicitat plena, festiva i quotidiana. La tasca no és fàcil perquè la felicitat per si mateixa té poca història i arrossega mala fama com a material per a la literatura. Però Ordóñez necessitava ara més que mai una novel·la feliç.

Aquí s’ha d’explicar que l’escriptor i crític teatral, a més de patir la pandèmia com qualssevol, està passant un moment complicat de salut i s’ha de contemplar aquesta novel·la a través d’aquesta llum: en comptes de sumir-se en abismes dostoievskians ha volgut donar una existència feliç a uns protagonistes en qui el lector intueix l’experiència de l’autor. És que l’Iván mira de convertir-se en un escriptor –molt semblant al que avui és Ordóñez– mentre escolta música de tota mena i condició –des de ‘La niña de fuego’ fins a Elvis Costello— i llegeix Modiano, un dels autors de capçalera d’Ordóñez.

«De la redacció final vaig eliminar episodis tristos que em remetien a la Barcelona fosca dels barris fumuts dels 80, que naturalment van existir, però no tenien res a veure amb la novel·la que volia escriure», afirma, conscient que ha aplicat aquest filtre especial del record que embelleix el passat. «En això estic en sintonia amb Alfredo Sanzol, un autor i director teatral que també té aquesta mirada. M’hi reconec». Barcelona, com en tantes altres novel·les d’Ordóñez, torna a ser protagonista, així com aquell microunivers que va ser La Floresta, el bressol de l’‘underground’ local, on la jove parella viu durant un temps –«però que quedi ben clar que no són moderns», recalca– i per on sovintegen extres de luxe com Jaume Sisa i Carles Flavià.

La mort d’un gos

Notícies relacionades

El Último de la Fila: «La gent vindrà a sentir les nostres cançons, no a veure’ns a nosaltres pel nostre físic»

Una cantant catalana es cola a la llista de candidates a cançó de l’estiu a Spotify

I així passa que la segona cosa dramàticament més ‘dura’ que li passa al protagonista és fer la mili a la seva ciutat, a Barcelona –la primera és la mort d’un gos. Res que no hagin viscut molts nois d’aquella generació. «No ho vaig passar gens malament en el servei militar, vaig conèixer gent sorprenent que no tenien res a veure amb el clixé de l’oficial pallús i amargat». Per això en la ficció el capità Longares, que posa sota la seva ala el protagonista, és un tipus culte i amant de Wodehouse, l’humorista anglès –«jo vaig topar amb gent així, no tinc tanta fantasia», diu–. El capità l’imagina amb els trets de l’actor Miguel Rellán, bon amic. 

Ordóñez parla apassionadament dels seus personatges, però posa un especial èmfasi en la Patricia. «És una dona molt intel·ligent, estudia i fa classes de matemàtiques i a més és cantant, estic enamorat d’ella». Sent una gran responsabilitat envers les seves criatures, fins i tot es diria que les protegeix i abans que res necessita que es percebin com a reals. «La meva manera de ser escriptor té poc a veure amb fer-se el llest. Per a mi l’important és que tot sigui veritable. Aquesta és la meva intenció i no sempre estic segur d’haver-ho aconseguit, però no abandono. Necessito saber que el que faig sigui veritat. La meva dona és la primera que em llegeix, si ella diu que sí que és que està bé».