Crítica de ‘Lluny vol dir mai més’: la culpa i la redempció narrada per un fantasma

En aquesta novel·la debut, premi Roc Boronat, l’autor cristal·litza l’«agonia de l’home cicatriu» a través d’un singular desplegament de perspectives que van des de la del fantasma fins a la del record d’infància, passant per la d’un virus o la de la tardor. Així desfilen una sèrie de supervivents que esbossen un retrat fragmentari i descoratjador d’una societat en què els homes són les pitjors bèsties.

Notícies relacionades

Duki, un diable generós amb les claus del Sant Jordi

El comte de Montecristo

Cerrudo descriu amb mestria aquests éssers trencats amb una mirada que apunta a l’essència que s’amaga darrere de la banalitat i que arriba a una dimensió poètica. La narració avança àgilment creant un embolic de fils encreuats que troba com a contrapunt forçat –però amb el toc d’humor que salva–, una disputa entre teleoperadors que intenten vendre un contracte telefònic al noi, que ha perdut la parla després de la fatídica nit.

Com a ‘Consumits pel foc’, de Jaume Cabré, o a ‘Canto jo i la muntanya balla’, d’Irene Solà, es recorre a l’accident amb un animal pel mig –aquí un cérvol–p er mostrar l’home connectat amb una naturalesa..., una visió panteista que es revela com l’única via per trobar la transcendència en un món aparentment absurd.