Marco Mezquida, un concert sobrehumà en l’arrencada del Sónar

Marco Mezquida sap el que és improvisar al costat de grans creadors, des d’un Marc Miralta a una Sílvia Pérez Cruz, músics dotats per eludir quadrícules i pautes previsibles, però segurament mai se les havia tingut amb un ‘partenaire’ tan desconcertant com el d’aquest dimecres a la sala 2 de l’Auditori. En escena, compartint pla amb el seu piano de cua, l’instrument d’intel·ligència artificial desenvolupat pels científics de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i plantat allà com un monòlit que hauria fet feliç el Kubrick de ‘2001: Una odissea de l’espai’.

Aquest diàleg entre l’home i la màquina va obrir la primera edició del festival AI and Music, batejat en al·lusió a la intel·ligència artificial (i amb l’afegitó de S+T+ARTS, acrònim en anglès de ciència, tecnologia i arts). Va ser el pòrtic, al seu torn, d’aquest singular 28è Sónar de tardor, i ens va reservar hora i quart d’improvisacions no a quatre mans, sinó a dos i un robot, o una cosa així, amb els dos ens a la recerca d’«espais sonors de síntesi» a través d’una «topografia multidimensional», segons les prèvies i doctes paraules d’Antònia Folguera, comissària del Sónar +D.

El concert més imprevisible

Notícies relacionades

Anne L’Huillier: "Vaig pensar que els meus col·legues no m’escoltaven"

Dudamel enamora amb Strauss

Música generada a temps real, que es va obrir pas amb una tímida conversa entre les notes dissonants i els espetecs del dispositiu artificial, derivant en una maror d’arpegis en cascada replicats per sons de torb i d’engranatges mecànics. Reminiscències de l’expressionisme i de la música concreta en un recorregut imprevisible, entenem, per les dues parts, si és que parlar en aquests termes referint-nos al subjecte maquinal té algun sentit. Escenari en penombra, amb uns quants focus direccionals, potenciant la sensació d’enigma.

Mezquida s’havia referit al «vertigen» d’aquest concert en la presentació del Sónar dies enrere, i es podia percebre el terra obrint-se sota els seus peus en aquesta seqüència òrfena de cartes de navegació, executada a porta freda amb un interlocutor potser sortit d’algun forat negre. La seva digitació aclaparadora i les seves pulsacions directes a les cordes van despertar un món de reaccions sintètiques amb vida pròpia. Música convulsa que va derivar en una fosa subtil i en picades d’ullet a un cabaret galàctic. Però el festival va remarcar que aquest projecte està en fase experimental, i va quedar allà la sensació que grans i sorprenents coses estan per venir.