‘Efendi’, d’Elisabet Riera: un món feliç regit per un codi binari

Harmonia, ordre, benestar... el món sembla haver aconseguit el que per a Kant era la meta de la humanitat, la pau perpètua, i els individus, tots iguals i identificats amb un número de sèrie, es gronxen en una felicitat generalitzada. A la Ciutat Blanca, un hivernacle que no deixa passar el més enllà, la població segueix les consignes d’un cordial ordinador omnipresent, i es manté serena gràcies a unes pastilles lexicocromàtiques que dosifica amb perícia el protagonista d’‘Efendi’, un dels treballadors més competents de la corporació. La seva rutina, no obstant, es veu torbada quan en somnis se li apareix una casa que el pertorba i l’atrau a parts iguals. 

Notícies relacionades

La meva vida com un gos (que veu fantasmes)

Impactant crema de naus

Elisabet Riera (Barcelona, 1973) presenta una distòpia d’encaix perfecte i escriptura enginyosa ponderada amb insòlites imatges el final de la qual –¿què més es pot demanar?– no és gens previsible. La trama, entre simbolista i messiànica, desenvolupa una reflexió sobre el llenguatge i evoca la concepció poètica de Mallarmé, segons la qual el poeta ha de recuperar la màgia de les paraules desgastades de la tribu. El llenguatge, manipulat a través d’aquestes càpsules cromàtiques per amoltonar la població, contrasta amb el d’aquesta altra dimensió onírica –i més real–, on tant les paraules com els colors gairebé es poden mossegar. 

Com a bona distòpia, Elisabet Riera critica la societat actual i ens interpel·la sobre qüestions com la gestió de la història, que a la novel·la apareix com incòmodes reminiscències que s’escapen del control, la recerca de la pau zen com a meta existencial, la perversió d’una igualtat portada a l’extrem, o els perills d’un oci consumit sense cap filtre crític.