‘Distancia de rescate’, de Claudia Llosa: les pors de la maternitat en clau hipnòtica i tel·lúrica

Samanta Schweblin va publicar el 2014 ‘Distancia de rescate’, una novel·la que es convertiria ràpidament en una de les obres més importants de la nova literatura llatinoamericana escrita per dones. Un conte sobre els terrors de la maternitat en un entorn rural i tel·lúric, a mig camí entre el real i el fantàstic, entre la vida i la mort que semblava impossible d’adaptar al cine ateses les característiques del relat, un diàleg entre una jove mare en estat febril i un nen que intenta ajudar-la a recompondre les peces dels esdeveniments que l’han portat a una situació crítica. «Amanda, centra’t en els detalls. Això no és l’important». Però ¿què és l’important?

Ara, la directora d’origen peruà establerta a Barcelona, Claudia Llosa, posa en imatges tot aquest ric univers entre atàvic i hipnòtic en una pel·lícula que es veu al mateix temps que se sent, en la qual el físic és igual d’important que el sensorial, i en la que es posa de manifest què és l’important: en quin moment la distància de rescat, el cordó umbilical que ens uneix als nostres fills i que ens manté alerta de qualsevol perill, es trenca per sempre. 

«La novel·la recorria espais que sentia molt propis, com la complexitat del femení, la maternitat o l’exploració de l’univers màgic», explica la directora al Festival de Sant Sebastià, on presenta la pel·lícula a la Secció Oficial. 

Per a ella, un dels aspectes fonamentals era consolidar la relació entre Amanda (María Valverde), que arriba amb la seva nena petita a un poble perdut entre la naturalesa salvatge i l’explosiva Carola (Dolores Fonzi), per la qual sentirà una immediata fascinació. «Són dues dones que conversen, que comparteixen els seus buits, també les seves pors, que s’embadaleixen, s’intoxiquen i recorren un espai en el qual apareix una paranoia que sembla parlar-nos del món en el qual vivim». 

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

La directora de pel·lícules tan aclamades com ‘Madeinusa’ o ‘La teta asustada’, reconeix que quan va començar el projecte no sabia fins a quin punt tocaria temes que estaven a punt d’explotar al nostre voltant. «La pregunta que recorre el relat és, ¿en quin moment passa la desgràcia?, ¿en quin moment s’ha trencat la distància de rescat amb el planeta?, ¿quan comença el compte enrere? El que m’interessava era aquesta mena d’enverinament imminent en nosaltres, en nosaltres, en el món, i tota aquesta herència maleïda que es traspassa als nostres fills, com ens cuidem com individus i com a membres d’una comunitat global». 

La distància de rescat és perpètua, és visceral i incontrolable, és un instint animal de les mares cap als seus fills, però és en la separació on es construeix la identitat. La por ens fa estar alerta, però quan s’enquista es converteix en un motor de fatalitat. ¿Com gestionar les nostres decisions i atencions? ¿Estem obligades les dones a fer-ho tot bé? D’això i moltes altres coses parla en clau al·legòrica ‘Distancia de rescate’.