Crítica de ‘Los besos’: escodrinyant l’amor

L’èpica purgativa en forma d’autoretrat que transita per les interioritats de les emocions que Manuel Vilas (Barbastre, 1962) ha explorat als seus últims llibres s’obre ara cap al pes d’una ficció pura que no escodrinya la marca de l’autobiogràfic o l’autoficció, que tan bons resultats li havia donat a ‘Ordesa’ (2018) i ‘Alegría’ (2019). Un canvi de terç lampedusià perquè tot continuï igual. Perquè Vilas construeix aquí els clarobscurs d’una narració imaginària que es reflecteix una altra vegada al mirall del seu gran tema, l’amor (aquí en el seu vessant romàntic), i que insuflat aire a les soledats compartides d’un professor prejubilat batut en retirada, el Salvador, i d’una dona, la Montserrat, a la qual sucumbeix quan arriba a una cabana a la serra de Sotopeña i que idealitzarà amb el nom cervantí d’Altisidora. 

Ancorada en un present que radiografia també les vicissituds polítiques d’Espanya i el confinament planetari que va provocar la Covid-19, ‘Los besos’ reverteix aquesta actualitat amb l’encert estructural de les seqüències en què el Salvador es remunta a un passat ocupat per la figura i les confessions que el seu amic Rafael, estudiant de Medicina, li feia quan tots dos vivien a l’Acadèmia. 

Entre el present del Salvador i la Montserrat/Altisidora i el passat del Rafael i el Salvador Vilas construeix, amb caires lírics, un díptic novel·lesc empès cap a uns dilemes morals que no es resolen i que expressen la força devastadora que l’amor, l’amistat, l’erotisme, el sexe i els petons juguen en la vida d’uns personatges que no miren de ser metàfora de res, com no és al·legòrica la novel·la d’un narrador aïllat i desconcertat mostrant de quina manera estan construïdes les fragilitats i fins a quin punt allò que es diu fe, esplendor o victòria no és sinó un paisatge en ruïnes. 

Notícies relacionades

La Zaranda més combativa torna amb ‘La batalla de los ausentes’

Paulina Flores: «Soc una autora realista, però la realitat no és exactament com ens creiem»