Crítica de ‘Junil a les terres dels bàrbars’: quan un poema és la pastanaga que ens fa avançar

Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) és un dels autors més inquiets del panorama actual. Inquiet perquè en les seves obres es delecta pastant la pasta literària i arriscant amb receptes fresques. Va començar publicant una novel·la sobre la guerra d’Algèria, ‘Ulls de sorra’ (1993), a què van seguir la novel·la ‘Vagons robats’ i el relat eròtic ‘Cirera’. A partir d’allà, l’autor ha cultivat la novel·la negra, el pamflet o els exercicis d’estil. Amb la ucronia ‘Jo soc aquell que va matar Franco’ va guanyar el Sant Jordi 2017. No es conforma, doncs, amb fer girar la maneta, sinó que tendeix a jugar amb diferents textures narratives i fins i tot s’ha decidit a publicar la seva poesia, ‘Salives’ (2021). En aquest context arriba ara una novel·la d’aventures ‘Junil a les terres dels bàrbars’,el primer títol que publica amb Club Editor (en castellà amb Sigilo, traduïda per Edgardo Dobry).

El narrador –que interpel·la de tant en tant el lector com un aede– arrenca amb el «hi havia una vegada...» per cabdellar una història protagonitzada per Junil, una jove menyspreada pel seu pare que, en els límits de l’imperi romà, aprèn a llegir contra tot pronòstic i emprèn un viatge a peu per terres desconegudes. És una ‘bildungsroman’ en què l’heroïna passarà per diferents proves acompanyada dels seus amics, Tresdits, un esclau escriba, Lafàs, un esclau bibliotecari i Dirmini, un antic gladiador, quatre nàufrags que tenen, per anar avançant, la por de morir i un cert desig de dignitat.

Darrere la pista d’Ovidi

L’autor perpinyanès fa un triple salt mortal per situar-se a les albors del segle I, moment en què va viure el poeta llatí Ovidi, que, sense saber-ho, desencadenarà aquesta odissea, ja que l’objectiu del viatge és trobar-lo. Lluís es diverteix imaginant aquesta era pagana amb apunts esperpèntics, com, per exemple, que el pare de Junil es plantegi prostituir la seva filla i enriquir-se com a proxeneta. La trama se situa a l’imperi, on la jerarquia de poder entre amos i esclaus està molt delimitada. La capital, Nyala, és el reflex d’aquest ordre, que no satisfà aquesta jove lectora, enamorada de ‘Les metamorfosis’ d’Ovidi, que és a l’exili.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Darrere d’aquesta fugida –una al·legoria del camí cap als ideals de llibertat i democràcia–, s’amaga també un viatge al cor del llenguatge. En el seu periple, Junil i els seus es creuen amb pobles que encara no coneixen l’escriptura i el lector viu, a través dels seus ulls, la meravella que suposa poder fixar les paraules mitjançant uns signes que perduren i, per extensió, les històries, que es propaguen gràcies precisament a l’escriptura.

Joan-Lluís Lluís no aconsegueix fer sempre versemblant una època tan remota i uns personatges la mirada ingènua dels quals recorden al bon salvatge de Rousseau. El que pesa a la novel·la, que al cap i a la fi és d’aventures amb un desenllaç clar, és la capacitat narrativa de l’escriptor esquitxada amb una imaginació mastodòntica. ¿Un exemple? Les exclamacions «¡pels furóncols de Mart!» o les deïtats que es treu de la màniga Ablost, déu del semen, o Dumisté, déu de la sang. Encara deu estar rient.