Penélope Cruz tortura Banderas a la negríssima comèdia ‘Competencia oficial’

El nou llargmetratge de Mariano Cohn i Gastón Duprat és excepcional en el sentit més literal del terme. La majoria de les pel·lícules centrades en el procés de fer pel·lícules, al cap i a la fi, tendeixen a caure en la indulgència i fins i tot la vanaglòria, i es tracta d’una altra cosa molt diferent. «No ens agrada gens aquesta mirada romàntica i autocomplaent que el cine sol adoptar quan parla de si mateix», assenyala Cohn en aquest aspecte. «És un cofoisme bastant patètic».

‘Competencia oficial’, que situa la parella argentina en la lluita pel Lleó d’Or per segona vegada en la seva carrera, posa tres personatges extrems al mig dels preparatius d’un imminent rodatge. D’una banda hi ha un actor de cine comercial que triomfa a Hollywood, encarnat per Antonio Banderas; de l’altra, un erudit home de teatre, a què dona vida Óscar Martínez; i al mig d’aquests pols oposats, la directora que interpreta Penélope Cruz, una diva autoritària que, des del primer moment, decideix sotmetre els altres dos a càstigs i humiliacions perquè, opina, això els obrirà a donar el millor de si mateixos davant la càmera. En lloc d’això, aquesta dinàmica farà que els tres personatges vagin traient a la llum els seus egos, les seves enveges i ressentiments i la seva idiotesa.

En altres paraules, ‘Competencia oficial’ és el mateix tipus de comèdia negríssima ambientada en el món de l’art que la pel·lícula que va donar a conèixer Cohn i Duprat internacionalment, ‘El ciudadano ilustre’ (2016), per la qual Martínez va obtenir una Copa Volpi en aquest festival. «Mirem d’omplir les nostres històries de mala llet, i de provocar rialles incòmodes en l’espectador», explica Duprat, i Banderas diu de la parella que «són molt conscients que, lamentablement, les batalles del món les van guanyant els imbècils, i tenen una gran habilitat a l’hora de retratar aquesta imbecil·litat».

En la pel·lícula, tant ell com Martínez encarnen versions exagerades de si mateixos, basades menys en la realitat que en els prejudicis que hi ha sobre ells. «Hi haurà qui cregui que soc tan narcisista com el meu personatge», fa broma el malagueny al respecte. «Hi va haver un temps que estar sotmès a l’escrutini públic em feia molt mal, però ja no». Cruz confessa haver passat per un procés similar. «Jo vaig començar molt jove, i totes les opinions sobre mi m’afectaven moltíssim. L’ego és com un animaló salvatge que portem dins i que cal aprendre a ensinistrar». Al respecte, Martínez, afegeix: «L’ego és necessari per a un actor, com ho és per a un candidat polític que vol vots o per a un escriptor que aspira a ser un ‘best-seller’. L’important és no deixar que et governi».

Notícies relacionades

Els discos més esperats del 2022

Mor Jordi Maluquer, escriptor, periodista i crític musical

Al sot

Al sotSi ‘Competencia oficial’ ens tempta que imaginem paral·lelismes entre els seus personatges i els actors que els donen vida, l’altra pel·lícula candidata al Lleó d’Or presentada avui directament fa ficció utilitzant les eines del documental. Tercer llargmetratge de l’italià Michelangelo Frammartino, ‘Il Buco’ sembla limitar-se a observar un grup d’espeleòlegs que penetren en un sistema muntanyós calabrès; i de fet això és el que fa, tot i que l’expedició ha sigut muntada, dissenyada i coreografiada exclusivament per a la càmera, per tal de recrear la que va tenir lloc el 1961 aquí mateix i va comportar el descobriment de la tercera cova més profunda del planeta. Es tracta d’una pel·lícula plena de plans visualment aclaparadors però increïblement seca, sense diàlegs i que ni tan sols es molesta a mostrar la cara dels personatges, a excepció d’un. Pel seu rigor resulta admirable però, inevitablement, manté l’espectador a distància, especialment perquè no té la càrrega filosòfica i espiritual de què Frammartino va dotar la seva anterior pel·lícula, la també austera ‘Le quattro volte’ (2011).