Armonía Somers, rara entre els rars

Surrrealisme delirant

No és fàcil posar fil a l'agulla en els treballs d’aquesta dona perquè no ho posa fàcil al lector, que s’ha d’enfrontar a la seva sintaxi trencada, la seva narrativa radical i una atmosfera d’irrealitat que la vincula al surrealisme. «Sens dubte la seva no és una literatura per llegir a l’autobús –explica Dalmagro–, és complexa i cala molt profundament en els aspectes més dolorosos de l’ésser humà». I tot i que no hi ha constància que es coneguessin, és molt fàcil emparentar-la amb la brasilera Clarice Lispector, amb qui comparteix aquest aire d’estranyament i raresa. «Les dues cultiven en els seus relats el moment desencadenant, l’epifania que dinamita el relat per dins i impacta en el lector», totes dues treballen aquest aire fantasmagòric que fa que les seves creacions, fins i tot no sent estrictament fantàstiques, ho semblin. I en un país, un païset, com l’Uruguai amb autors tan inclassificables com la recentment editada Marosa di Giorgio o Felisberto Hernández (mestre del relat oníric que mai ha acabat de tenir a Espanya el prestigi que es mereix) ella engrosseixi la llista dels «rars», com els definiria Ángel Rama, els insòlits.

No tota la culpa de l’esborrament de l’escriptora el té l’estament cultural. Per a ella ocultar-se era una manera preservar la seva llibertat. Somers era en realitat el ‘nom de plume’ d’Armonía Etchepare, professora de primària i prestigiosa pedagoga, i per publicar la seva primera novel·la el 1953, ‘La mujer desnuda’ (editada l’any passat per Trampa) va haver de crear-se una doble personalitat. No és estrany si s’explica que era una novel·la de fort calat eròtic i sobretot un poètic deliri en què la protagonista, el dia del seu 30 aniversari, es talla el cap i se’l torna a col·locar per endinsar-se totalment despullada en un bosc on trobarà homes, violència i misèria extrema. La seva aparició va ser una bomba, «es va dir que sota aquell pseudònim s’amagava un home perquè era impossible que allò ho hagués escrit una dona», diu a Dalmagro. Somers no va donar llavors la cara però sí que va acudir a la presentació de l’obra d’incògnit.

A propòsit de la Immaculada

Notícies relacionades

L’encara incert futur de les pintures de Sixena: ¿tornaran a Aragó o seguiran al MNAC?

Nathy Peluso fa vibrar el Sónar amb un enèrgic directe

L’escàndol també es va disparar en un dels seus grans relats, ‘El derrumbamiento’, en el qual la imatge religiosa de la Immaculada Concepció pren vida per copular amb un pobre home negre, mort de por. En un altre dels contes, el magistral ‘Muerte por alacrán’, la tensió per la possible picada de l’animal es torna insuportable, gairebé com un conte de terror (en l’edició de Páginas de Espuma s’inclou un guió cinematogràfic inèdit sobre el relat). El conjunt dels seus relats convoca horrors entre linxaments, violacions, accidents sagnants, dones que alleten homes, bojos i rodamons.

Una altra de les circumstàncies que també ha abonat el seu oblit és la seva nul·la posició política. La ficció imperant en els 60 i 70, fins a la dictadura, estava fortament vinculada a un realisme militant i el món excèntric de l’autora es considerava una fantasia retrògrada. «Durant la dictadura va continuar escrivint però no va publicar res», diu Dalmagro. El que va escriure llavors va ser la seva obra mestra, una espècie d’‘Ulisses’ llatinoamericà, ‘Solo los elefantes encuentran mandrágora’ que al principi va voler editar ‘posmortem’ però finalment va accedir treure’l a la llum el 1986. Misteriosa com era, no va voler donar a penes interpretacions d’aquella novel·la que no s'assemblava a res però sí va afirmar que era la «caixa negra» que deixava a la posteritat.