El gall de la plaça d’Espanya

¿¿¿Quiiiiquiriquiiiic??? El crit de granja ressona a tot pulmó enmig de la plaça d’Espanya. Se’t posa la pell de gallina per pura empatia. Allà és, envoltat de transeünts amb cara d’haver vist un marcià. És un senyor gall de tres quilos, res de pes ploma. Blanc, fanfarró, amb la cresta onejant al vent. "Ahir va estar a la perruqueria", somriu la propietària. A Instagram se’l pot veure eixugant-se les plomes amb assecador. Es passeja per l’asfalt amb caminar d‘influencer i mil mòbils disparant cap a ell a discreció. Més boques obertes que al veure Bertín Osborne exercint de pare de l’any a ¡Hola! Cada vegada que surt de passeig –era d’esperar– es munta el pollastre.

Es diu Llopito. @sr_llopito, a Instagram. És un gall que no es posa gallet. "No pica", et garanteixen mentre ell et mira amb resignació canina. No te’n fiïs: li encanta picotejar sabatilles. Si n’hi tires una, se n’hi anirà volant igual que un gos. Es mou per Barcelona amb metro, bus, moto, fins i tot se l’ha vist en limusina. Fa la migdiada i celebra anys amb pastís i espelmes. Té gos de peluix i fins i tot corbata de llacet per a ocasions especials. Li encanta el iogurt grec i les magdalenes del Mercadona. "Ara hem descobert que li agrada el formatge semicurat", diu l’Ana amb naturalitat domèstica. És la que somriu rere la cresta amb orgull maternal: Ana Nelva Saavedra. De 60 anys. Va venir de Bolívia en fa 25. "Coses de la crisi". I a començar de zero. Fa tres anys que atén amb la seva filla Karen el quiosc de la plaça d’Espanya, el que és a la cantonada amb el carrer de Tarragona. "Costa una miqueta", ho diu sense to de queixa tot i que podria. Arriben a treballar 15 hores al dia. "Des de les 9 fins a... No hi ha hora de sortida", s’encongeix d’espatlles. "Però cal treballar, a això hem vingut".

Té quatre fills, quatre nets, una cinquena en camí. I el gall. El cinquè "germà", riu la Karen. "Ja és un membre de la família", assenteix l’Ana. El solen portar al quiosc alguna tarda, sobretot els caps de setmana. "Ve el teu germà a acompanyar-te que venguis", li diu l’Ana a la seva filla. I el gall es posa al taulell a picotejar la calculadora.

"El meu pare també va criar un pollastre petit a Bolívia", recorda l’Ana. "El va tenir uns 10 anys". Així que el Llopito els recorda a casa. L’hi va donar un exveí de Bolívia que ara viu a Sabadell. Ell va conèixer la mascota del pare. I es va recordar d’ells quan li van regalar el pollastre en un hort. Va aparèixer amb ell de sorpresa en l’aniversari d’un net. Encara no sabien si seria gall o gallina. "Mai vam pensar que creixeria, que cagaria –riu l’Ana–, que cantaria. Però ens vam encapritxar molt d’ell i ja no hi ha manera". No han deixat de menjar pollastre, diuen amb la boca petita, però sense que ell se n’assabenti. "Perquè no l’associes", es justifica la propietària.

"Els veïns es molesten una miqueta", assumeix l’Ana amb pudor. El gall viu a l’Hospitalet. Es posa a cantar cada matí a les vuit. "Després no molesta –promet la propietària–: se’n va a la cuina, es caga per tot el pis –riu–. I a netejar, ja hi estem acostumats". A França, el cant del gall ha sigut declarat "patrimoni sensorial".

El Llopito se t’acosta traient pit, cloqueja a cau d’orella, deixa anar un parell de quiquiriquics. Tu li somrius i el petoneges fins que la Karen t’informa que això mateix és el que fan els galls per festejar les gallines. El Llopito no té nòvies, com a molt de vegades intima amb el seu gos de peluix. "El vam portar una vegada a un hort que tenia bastantes gallines –recorda l’Ana–. El vam deixar allà al galliner una estoneta però... res, res".

"¿Chicken?", exclamen els turistes al veure’l fent un salt. "Volta i volta", assenyala amb gest de paella un passejant ben poc empàtic. "Hi ha qui s’acosta a tocar-lo per veure si és de veritat", assegura l’Ana. "¡Que educat!", se sorprèn una senyora al veure’l tan tranquil. "Aquí no te l’esperes –diu una mare amb la seva filla–, i alegra la vista". Totes dues es queden una estona hipnotitzades. "Mira’l, ¡que feliç!". Allà s’hi para en sec molt tafaner, sí, però el gall no augmenta les vendes del quiosc.

"Els nous gossos"

"Hi ha moltíssima gent que té pollastres de mascota", assegura l’Ana. No ho sembla. Es munta enrenou al carrer quan el Llopito surt de passeig. El gall ja ha anat a veure fins i tot la Sagrada Família. L’Ana el porta sota el braç, el deixa anar a estones per la vorera. No li agrada gens la gespa, per cert. I sí, l’obeeix, sobretot quan ella li ensenya la seva mà plena de pinso.

Notícies relacionades

Comencen les festes de Sants, pendents dels xàfecs

Els ‘beach clubs’ arrelen a BCN

"Poden ser molt bones mascotes". Ho diu una veterinària clínica, Marta Legido. Els galls –detalla– "sols es posen gallets si han de defensar el territori i tenen femelles a conquerir per acoblar-se". El Llopito –intenta identificar– podria ser un gall andalús blanc, o potser de la raça Leghorn, és difícil distingir-los. Solen viure una mitjana de cinc a vuit anys. "Però ben cuidats –diu– en poden arribar a viure més de 10". "Els pollastres –titula ja algun article– són els nous gossos". Només cal cercar una mica a Google. Es venen mil accessoris: ulleres, barrets, suéters, tutús, cascos de moto, fins i tot braços musculosos de pega.

No és l’única mascota de granja que es pot veure per Barcelona. Un ànec s’ha convertit en l’atracció de Sant Antoni. En realitat és una ànega: es diu Messala, com el dolent de Ben-Hur. Aquesta només dona guerra, garanteix l’amo, quan té gana i no li dones salsitxes. Se la pot veure cada dia d’Encants en una de les parades de Sant Antoni, just davant del bar Amigó, al carrer de Tamarit. Allà hi serà avui.