Osipova brilla en una galàxia de primeres figures

Osipova. Aquestes quatre síl·labes d’inequívoca sonoritat russa són sinònim de la millor dansa, el ganxo del cartell de la Gala de l’IBStage, que per sort ha tornat aquest estiu al Gran Teatre del Liceu. La primera ballarina del Royal Ballet va ser rebuda en la funció de dimecres amb un calorós aplaudiment al sortir a l’escenari –tal com es mereix una estrella de la seva categoria–, i va oferir en la seva tornada a Barcelona després d’una eternitat (2012, amb l’American Ballet) una de les seves millors cartes: el pas de deux d’El Corsario. La seva interpretació, lluminosa, va apujar de sobte el llistó de la vetllada, fent gala d’una excepcional qualitat artística que es materialitza en la força que emana del seu cos com un llampec. N’hi ha prou amb dir que va fer tres piruetes entre fouettés en uns girs de velocitat inaudita. No es va deixar eclipsar el seu partenaire, Marcelino Sambé, primer ballarí del Royal, que va exultar en els grans salts, executats amb majestuositat i exuberància. No obstant, Osipova, als seus 35 anys, enfant terrible de la dansa russa –la seva curiositat artística la va empènyer a abandonar aviat el confort del Bolxoi–, va convèncer més en la peça de tall contemporani que va interpretar en la segona part. A Ashes va mostrar una cara menys circense i més sincera: va semblar que fins i tot s’emocionava amb el solo que evoca el passat dolorós d’un poble, esbossant passos del folklore rus.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Un altre dels moments inoblidables d’aquesta gala en la qual es va imposar l’efervescència del contemporani –amb el contrapunt de Kimin Kim a El Quijote, un ballarí d’agilitat sorprenent i alegria innata que ja havia participat en gales anteriors– el va oferir l’italià Cristian Magurano, solista d’Egri Bianco Dansa. Al ritme de Richie Havens, Magurano va encarnar una peça de gran plasticitat, Freedom, una coreografia de la pallissa i del tornar a aixecar-se.

Un capítol a part mereix Nachtmerrie, una peça que va obrir la segona part amb dos ballarins autòctons de carrera internacional: Elisa Badenes i Martí Paixà, primera solista i primer ballarí de l’Stuttgart Ballet. Paixà, que ja havia participat en la gala del 2017, semblava tenir una esquena de rèptil inquiet en aquesta peça de Marco Goecke que mostra una parella –tots dos capbaixos tota l’estona– com a ninots sacsejats per no se sap quins fils agitats. Amb els braços rígids en primera posició com a ninots de joguina, s’enreden i desenreden sense mostrar cap emoció i causant una espècie d’estupor en el públic. Sens dubte, va ser una de les peces que es recordaran de la nit.