José Luis Perales, el triomf d’un senyor normal a Cap Roig

José Luis Perales, aquest senyor normal de Conca que, per buscar la inspiració, surt a passejar al camp («on, de vegades, m’esperen les muses»), representa el triomf de la cançó sobre el carisma i l’excentricitat de l’estrella. Discreta factoria d’èxits amb potes, en altres veus o en la seva, va portar aquest divendres a Cap Roig aquesta gira de comiat que, als 76 anys, ho certifica com a campió de la tonada interiorista transversal, invocant sempre el sentiment pur i entenent potser que el cinisme és una forma de superioritat moral.

Amb la seva secular falta de glamur, però amb el faristol ben assortit (23 cançons), Perales va recórrer les seves gairebé cinc dècades d’obra discogràfica amb detall i bona cal·ligrafia, deixant anar èxits des del principi, com aquest ‘Me llamas’ («‘y sales a la calle, buscando amor’»), que va cobrar altura amb una crescuda presència de piano i saxo a l’estil E Street Band. Banda de set músics, disposada a la sanefa de flauta campestre a ‘Cosas de Doña Asunción’ i a reconstruir la intimitat originària de peces com la primerenca ‘Celos de mi guitarra’ o ‘El amor’, sentiment aquest que, diu la lletra, «‘es una boca con sabor a miel’».

Reivindicar el que és seu

Notícies relacionades

Uclés guanya el Nadal amb una carta d’amor onírica a Barcelona

Les lectures més esperades per al 2026

Perales cursi, Perales llagrimós, però coneixedor dels camins que desarmen l’oient, un do que al seu dia va atraure els primers espases de l’escena. Igual com Aznavour o Conte, ell també va ser primer autor i després cantant, i el recital va tenir alguna cosa d’orgullosa exhibició dels seus èxits en boques alienes: Mocedades (que van triomfar amb ‘Le llamaban loca’, amb ‘leísmo’ i tot), Rocío Jurado («la més gran», intèrpret de ‘Qué no daría yo’) o Raphael (‘Frente al espejo’). I Jeanette, que va donar vida a ‘¿Por qué te vas?’. Una veu va trencar allà el vent apuntant a la llotja d’autoritats, on s’havia vist el president del Barça: «¡Laporta, canta-la!», va cridar el periodista Albert Soler, mentre Perales es disposava a acompanyar el dol amb la seva vella melodia: «‘junto a la estación hoy lloraré igual que un niño / por qué te vas’».

Els últims trofeus: ‘Un velero llamado libertad’, citant les seves amigues les gavines, el melodrama de ‘¿Y cómo es él?’ i la declaració d’amor còsmica: «‘Te quiero, como la tierra al sol’». Perales, llibre obert en un Cap Roig subjugat, camí d’aquelles tres nits de tardor anotades a l’Auditori del Fòrum.