Crítica de ‘Happier than ever’: Billie Eilish, la confirmació d’una estrella pop diferent

Billie Eilish, l’adolescent que va trencar el cànon pop per a les masses: amb 17 anys, fa dos, va convertir en modern art sonor, miniaturista i tèrbol els seus traumes romàntics i les seves càbales de pel·lícula de terror en aquell debut anomenat ‘When we all fall asleep, where do we go?’. Sense manejar tornades enganxoses ni èpiques, xiuxiuejant entre les ombres i desmarcant-se de la sexualització forçosa amb la seva roba ampla de camuflatge. ¿I ara? A ‘Happier than ever’ s’enfonsa una mica més al seu món, sense complaences, convidant-nos a pensar que això seu va per llarg. 

Si Eilish va entrar en escena com el mirall de les angoixes juvenils universals, ara és la celebritat sobrevinguda que explica com gestiona la seva vida, sense el somiqueig de la pobra nena rica, sonant creïble quan canta als efectes de la fama i del soroll mundà en la seva intimitat i en la seva salut mental. D’això va aquest ‘Happier than ever’, un àlbum, com l’anterior, produït pel seu germà Finneas (amb qui firma els 16 temes), en què s’obre en canal amb les confidències de ‘Getting older’, on es pregunta per aquests «estranys» que l’esperen sempre a la porta («generalment, trastornats») i ens alerta dels seus fantasmes del passat.

Aquest cant arrossegat

No som davant un àlbum que brindi la gratificació immediata segons les lleis seculars del pop, sinó que Eilish aprofundeix en el seu fons més enrarit, ric en suspens i en silencis flotants, baixant fins i tot un esglaó en accessibilitat respecte al primer àlbum. Cantant arriba a abusar del murmuri arrossegat, però hi ha un magnetisme en aquestes maneres d’ondulant vocalista de ‘cool jazz’, que mira de reüll els senyals d’antigues civilitzacions musicals a la somiadora ‘My future’ o a ‘Billie bossa nova’. I que arriba a les seves expressions més torbadores en aquestes cançons que són teranyines que t’envolten: ‘Lost cause’, amb el seu pausat bucle hipnòtic, i ‘Overheated’, elevant-se amb les seves postil·les sobre les xarxes socials, les amenaces de mort i el culte a la novetat («¿És una notícia? / ¿Noticia per a qui?»).

Tot i que aquest és un disc de ‘tempos’ apaïsats i calmes tenses, on la processó va per dins, una Eilish més invasiva s’obre pas a ‘Oxytocin’, sobre una pista techno amb perfils atonals, i en el cicle vagament circense de ‘Therefore I am’. I a la mateixa ‘Happier than ever’, on dona les claus iròniques del títol de l’àlbum («soc més feliç que mai / quan estic lluny de tu») i que deriva de la cançoneta tropical a l’espasme grunge. 

Amb tot això, Billie Eilish aconsegueix transmetre de nou intimitat i franquesa valent-se d’una fredor instrumental minimalista i realçant el seu caràcter vocal d’antidiva. ‘Happier than ever’ atrapa a través de la cocció lenta, suggerint que amb ella pot estar naixent una manera diferent de ser estrella pop. Jordi Bianciotto

Al seu segon elapé en solitari després d’haver posat les seves privilegiades cordes vocals al servei del grup anglès d’‘Americana’ Phantom Limb, la cantant bristoliana Yolanda Quartey recorre de nou al molt atrafegat productor Dan Auerbach (The Black Keys) per facturar una suculenta dotzena de cançons que exhibeixen amb orgull les seves influències de soul anyenc, doo-wop, country-rock i fins i tot ‘so Laurel Canyon’ sense perdre la connexió amb una sensibilitat pop molt britànica. Una rotunda demostració de poder. Rafael Tapounet

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Per més que el quintet d’Indiana esgrimeixi l’adjectiu «atemporal» cada vegada que la seva música és etiquetada de ‘retro’, el cotó no enganya: qualsevol de les 10 cançons del seu tercer àlbum colaria sense problemes en una ‘playlist’ de soul del període 1973-1977, entre els Stylistics, Curtis Mayfield, Hot Chocolate i Earth, Wind and Fire. La qüestió és si aquesta imputació és prou motiu per deixar de disfrutar d’un disc irresistible guiat per les magnífiques veus de Durand Jones i Aaron Frazer. Aquí diem ‘no’. R. T. 

El timoner de la institució art-rock Van der Graaf Generator deixa de banda les seves partitures i salda comptes amb autors d’un altre temps que van contribuir a forjar el seu caràcter. Temes seleccionats després de l’impacte de la Covid-19 i del Brexit que parlen de pèrdua, desubicació i plans truncats: de Piazzolla, Mahler i Kern & Hammerstein, així com d’autors italians com Fabrizio de Andrè i Luigi Tenco. Hammill els exorcitza amb pianos fantasmals i guitarres esborrallades, amb vertigen i emoció. J. B.