El Liceu s’obre al musical amb ‘My fair lady’

«Un musical segur que pot atraure un públic nou a un teatre d’òpera», afirma a EL PERIÓDICO el mestre andalús Alfonso Casado Trigo, director musical d’aquesta innovadora proposta que s’oferirà en versió semiescenificada. Format en piano clàssic al Conservatori de Madrid, Casado és avui un autèntic especialista en el gènere. Viu fa gairebé una dècada a Londres, ciutat on ha dirigit alguns dels més grans èxits d’aquest repertori, com ‘Les misérables’, ‘El fantasma de l’òpera’ o ‘Miss Saigon’, pel qual va guanyar el 2014 el premi al millor director musical en els premis teatrals anglesos. «És un gènere que arriba fàcil però que implica la mateixa feina i exigència artística que l’òpera», afirma Casado, que va arribar als musicals gairebé per casualitat. «Quan estudiava la carrera de piano a Madrid, el 2003, a ‘El fantasma de l’òpera’ necessitaven urgentment un pianista que pogués llegir música a la primera, sense assajos, per salvar una funció. Per a mi era un món nou, ja que estava enfocant els meus estudis com a solista o professor, però quan em vaig veure a la fossa em vaig interessar per aquest gènere al comprovar que es tractava d’una superproducció, molt seriosa i exigent, una cosa que desconeixia. I va ser així com vaig acabar dirigint grans èxits a Londres amb orquestres molt més grans i en produccions impressionants».

Com tot músic format en l’àmbit clàssic, al principi va haver de lluitar amb certs prejudicis davant el gènere. «És que al conservatori aquest repertori no es treballava en absolut, i això que fins i tot tocàvem àmbits com l’acompanyament de dansa. Però en aquella primera vegada vaig tenir la sensació de veure una pel·lícula en directe i per dins».

Micròfon obligat

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Casado es posarà ara al comandament d’un repartiment d’especialistes i de la Simfònica i del Cor del Liceu per revisar en dues vetllades aquest èxit, que va néixer d’una adaptació teatral de la novel·la de George Bernard Shaw ‘Pigmalió’. Comptant amb una proposta escènica de Guy Unsworth, en el repartiment figuren noms que també canten òpera, com la soprano Ellie Laugharne, que interpreta Eliza Doolittle, la florista de Covent Garden a la qual el professor Higgins –que interpreta Steven Pacey– intenta transformar en una noia refinada. L’obra, estrenada el 1956 per estrelles com Rex Harrison i Julie Andrews –i que arribaria a comptar amb més de 2.000 funcions–, va donar pas a la guardonada versió cinematogràfica de 1964 dirigida per George Cukor amb el mateix Harrison, però amb Audrey Hepburn com a Eliza. Aquest canvi conté també un dels prejudicis que els operòfils tenen davant el musical: els seus intèrprets no necessàriament són cantants lírics i necessiten micròfon perquè se’ls senti, una cosa impensable en òpera, opereta i sarsuela. Sense amplificació, les veus no poden afrontar la fossa orquestral. «Sí, però també l’amplificació busca, sobretot, una unitat sonora, ja que aquest tipus d’obres tenen molt text parlat, i si es vol donar naturalitat a les parts parlades, és necessari amplificar, tal com fem al Liceu», assegura Casado.

Per al mestre, ‘My fair lady’ continua sent molt actual. «L’obra també va de l’intent de fer-li canviar la manera de parlar a la protagonista en un país on encara et classifiquen socialment per l’accent». No és, en tot cas, optimista respecte del futur del gènere als teatres d’òpera. «Hi ha un repertori adequat, amb grans orquestres, partitures impressionants i un llenguatge pròxim a l’operístic. Estic segur que pot ser una porta per a un públic potencial. Jo ho veig com una oportunitat», sentencia.