De l’escenari a la pantalla

Els 10 millors documentals de concerts de l’era rock

El gènere, que va fer especial furor als anys 70, ha deixat alguns títols fonamentals en la història del cine, musical o no.
‘Summer of Soul’, el ‘Woodstock negre’ recuperat

Archivo

L’estrena de ‘Summer of love’ torna a les pantalles un gènere, el dels documentals de concerts, que va fer especial furor en els anys 70, darrere de l’auge dels primers macrofestivals i de la progressiva inclinació de les grans bandes cap als espectacles de dimensions ciclòpies, però que des de la dècada dels 90 semblava relegat als àmbits del consum domèstic i el festival especialitzat. El que segueix és una selecció d’una desena de títols fonamentals que conté, segur, omissions que alguns lectors jutjaran imperdonables (no figuren, per exemple, aquesta oda a l’excés que és ‘The song remains the same’, de Led Zeppelin, ni el solipsisme entre ruïnes de ‘Live at Pompeii’, de Pink Floyd), però que serveix per traçar, a grans brotxades, l’evolució que ha seguit el gènere en les últimes sis dècades.

‘’T.A.M.I. Show’

Steve Binder. 1964. Gravat a Santa Monica davant 3.000 adolescents udoladors i considerat, amb justícia, com la primera pel·lícula-concert rellevant de l’era rock, aquest documental pioner recull les actuacions de, entre d’altres, Chuck Berry, els Beach Boys, Marvin Gaye, les Supremes, Smokey Robinson & The Miracles, els Rolling Stones i James Brown, que escombra tots els seus companys de cartell en 18 minuts d’huracanada i inversemblant apoteosi soulera.

‘Woodstock’

Michael Wadleigh. 1970. L’alfa i l’omega dels documentals de concerts. El seu interès no rau tant en la qualitat de les actuacions –tot i que algunes d’aquestes (The Who, Santana, Sly & The Family Stone, Jimi Hendrix...) són altament estimulants-, com en la seva condició de testimoni d’un moment històric: aquell en el qual els coloristes somiejos de la ‘nació hippy’ comencen a quedar sepultades pel fang i la paranoia.

‘Gimme Shelter’

Albert i David Maysles i Charlotte Zwerin. 1970. L’epíleg sinistre de Woodstock. Els germans Maysles segueixen els Rolling Stones en el tram final de la seva gira nord-americana de 1969 fins al desastrós concert gratuït a Altamont en el qual, en una atmosfera de caos i violència, un jove negre és apunyalat al peu de l’escenari. El tràgic moment és captat per les càmeres i revisat, a la sala de muntatge, per un Mick Jagger de semblant inescrutable.

‘Wattstax’

Mel Stuart. 1973. Quan el 1972 Stax Records, oriflama del soul del sud, va organitzar un macroconcert benèfic al Memorial Coliseum de Los Angeles, els millors dies de la companyia havien quedat enrere, però el documental que guarda memòria d’aquella jornada, caldejada per les incendiàries actuacions d’Isaac Hayes, Carla i Rufus Thomas, els Staple Singers i Albert King, és una contundent i festiva exhibició d’orgull racial i cultura afroamericana.

‘Ziggy Stardust and The Spiders from Mars’

D. A. Pennebaker. 1973. La filmació del concert que David Bowie va oferir al Hammersmith Odeon el 3 de juliol de 1973 brinda un hipnòtic retrat d’un artista de carisma imbatible i pòmuls extraterrestres que porta el seu joc a l’extrem a l’anunciar en directe, davant la incredulitat de tots els assistents (inclosos els seus propis músics), la mort de Ziggy Stardust i la dissolució de la banda. Un suïcidi rocker que posa fi a una era.

‘El último vals’

Martin Scorsese. 1978. El concert de comiat de The Band, amb el concurs d’‘amics’ com Bob Dylan, Muddy Waters, Van Morrison, Neil Young, Eric Clapton i Joni Mitchell, serveix a un Scorsese al límit de l’extenuació professional i vital per construir una brillant elegia d’un món en via de desaparició. El seu fenomenal treball de planificació i muntatge es beneficia de la insuperable intensitat de les actuacions. Un tòtem del gènere.

‘Stop Making Sense’

Jonathan Demme. 1984. Concebuda com un manifest artístic que donés resposta als excessos que van caracteritzar bona part del rock filmat als anys 70, la pel·lícula de Demme sobre els Talking Heads desplega un formidable arsenal d’imaginatives solucions visuals (el progressiu muntatge de l’escenari, el vestit absurdament gran de David Byrne...), però és la devastadora interpretació de la banda la que segresta sense remei l’atenció de l’espectador.

‘Sign O’ The Times’

Prince. 1987. A fi d’empènyer la carrera comercial del seu àlbum doble del mateix títol als EUA, Prince va decidir filmar un parell de concerts de la triomfal gira europea de 1987 i treure’n una pel·lícula que pogués estrenar als cines. Descontent amb la qualitat de la imatge i el so, va tornar a rodar-ho gairebé tot en el seu estudi de Paisley Park. El resultat és un vibrant monument al perfeccionisme del geni de Minneapolis.

‘Awesome: I fucking Shot That’

Nathaniel Hörnblower (Adam Yauch). 2006. Els Beastie Boys donen un altre punt de vista al concepte de documental de concert entregant 50 càmeres portàtils a 50 membres del públic en el novaiorquès Madison Square Garden amb l’única instrucció de no deixar de gravar en cap moment. De l’heroic treball de muntatge posterior surt un film inevitablement tosc i confús però carregat d’energia, immediatesa i diversió.

Notícies relacionades

‘Shut Up and Play the Hits’

Will Lovelaces, Dylan Southern. 2012. El film amb el millor títol del lot recull el tumultuós concert de comiat d’LCD Soundsystem, documentant l’activitat del ‘frontman’ James Murphy en les hores prèvies a l’actuació i fins al matí següent, i inclou una reveladora entrevista conduïda per l’escriptor Chuck Klosterman. Que la banda reprengués l’activitat al cap de només tres anys no li resta gens de magnificència.