Jean Prouvé, l’arquitecte sense títol que va revolucionar la construcció prefabricada

«S’ha de mostrar al públic que la casa prefabricada és confortable, i trencar amb la rutina», mantenia Jean Prouvé, referent francès de l’arquitectura industrial i dissenyador de mobiliari, les cartes de presentació del qual eren la lleugeresa i la senzillesa, que aplicava a la construcció de cases assequibles però de qualitat, i la producció en sèrie amb finalitats socials. CaixaForum Barcelona acull fins al 31 d’octubre una retrospectiva que recorre l’innovador treball de Prouvé (París, 1901 - Nancy, 1984), a través de 235 peces (146, originals), entre maquetes, plans, fotos, dibuixos, mobiliari i documents de la col·lecció del Pompidou de París. 

Criat i format al taller del seu pare, pintor, escultor i gravador, Prouvé va començar a finals dels anys 20 com a ferrer artesà, va aprendre l’art de la forja i va obrir el seu propi taller a Nancy. Creava reixes, baranes, vidrieres i llums abans de convertir-se en un «industrial», com insistia a considerar-se, que va apostar per la modernitat, concebia les seves construccions en benefici de la col·lectivitat i va revolucionar les tècniques de construccions prefabricades.  

Sense títol d’arquitecte

Però, tot i que va treballar amb alguns dels arquitectes icònics de la modernitat, com Robert Mallet-Stevens i Le Corbusier, ell no tenia el títol d’arquitecte ni el de dissenyador industrial. Això seria motiu de certa polèmica quan, el 1971, va presidir el jurat del concurs internacional que va triar l’emblemàtic projecte de Renzo Piano i Richard Rogers precisament per a l’edifici del Pompidou, al qual donaria la seva col·lecció.

«Era singular, versàtil i polifacètic –apunten els comissaris de l’exposició, Olivier Cinqualbre i Marjorie Occelli–, capaç de projectar des d’un edifici d’un aeroclub fins a una taula de parvulari, una casa desmuntable o una cadena d’estacions de servei». Com l’original gasolinera circular per a Total, la maqueta de 1969 de la qual figura en la retrospectiva i de les quals va construir 114 en autopistes de tot França. 

Mobles senzills i resistents

Com a dissenyador de mobles, creació que afrontava amb igual passió que si fos una casa i aplicant la mateixa senzillesa, buscant també «l’elegància, l’economia de materials i la resistència i la durabilitat de l’objecte, enfocat a la funcionalitat». Cadires (com la Dactylo, la de repòs Anthony o la Standard, de 1934, que aniria versionant combinant la fusta i el metall fins a convertir-la en la referencial cadira Cafétéria), taules (com la Centrale o la Compàs), pupitres biplaça per a residències universitàries..., mobiliari sovint plegable o inclinable on va utilitzar la tècnica de la xapa de metall plegada: era resistent, distribuïa la força per igual a totes les potes i alhora donava suports més lleugers, contrastant amb l’habitual moble més massís de l’època. «No podia acontentar-me amb els tubs d’acer corbats. El que em va inspirar va ser la xapa d’acer. Plegada, embotida, nervada i soldada», puntualitzava.

La mateixa lleugeresa buscava als seus edificis, concebuts com un «esquelet que se sostenia per si sol», al qual afegia una façana que l’emboliqués, com les estructures metàl·liques i de vidre de l’aeroclub Roland Garros. 

A la Resistència francesa

La seva modernitat es demostraria en l’Exposició Internacional de les Arts i Tècniques Aplicades a la Vida Moderna de París, el 1937, on va presentar una espectacular escala amb una pota central, va dissenyar diversos mobles i una caseta de banys amb Charlotte Perriand, Le Corbusier i Pierre Jeanneret. Amb els dos últims, a més, es va associar durant la Segona Guerra Mundial per construir pavellons desmuntables per a obrers de la Société Centrale de Alliages Légers a Issoire.

Prouvé, que va col·laborar amb la Resistència contra els nazis, va ser alcalde de Nancy el 1944. «Necessitem cases prefabricades», va proclamar en la postguerra, davant l’escassetat de vivendes. I va idear un sistema industrialitzat que permetia reconstruir el país ràpidament creant equipaments col·lectius, sense perdre avantguardisme ni qualitat, des de la fàbrica de Maxéville. Deu d’aquestes cases econòmiques prefabricades en sèrie encara continuen habitades a la perifèria de París. D’aquella fàbrica van sorgir també les seves emblemàtiques Casa Métropole i Casa Coque, que s’acoblaven a partir de plafons de coberta corbs i on va utilitzar alumini, material gens usual en l’època.

Cases per a sensesostre

Notícies relacionades

Trepitjant cocodrils virtuals al CaixaForum

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

A Nancy va projectar la seva casa familiar, també lleugera i barata, i la que molts consideren la seva obra mestra, el totalment desmuntable Pavelló del Centenari de l’Alumini (1954) en el parisenc Quai d’Orsay.

Dos anys després, Prouvé, que segons el comissari creia en la capacitat de l’arquitectura per «canviar el món i la vida de les persones», idearia una altra de les seves icones, la Casa dels Dies Millors, després de parlar amb l’Abbé Pierre, que el 1954 li va demanar vivendes per als sensesostre que morien de fred. Eren apartaments prefabricats de 50 m² de dos dormitoris, apadrinats de forma solidària per una marca de detergent. Però només se’n van fabricar cinc perquè l’Administració francesa no els va homologar al·legant mala ventilació al bany. «Deien que no eren prou higièniques, però creiem que eren cases massa avançades per al seu temps», opina la comissària. Va dissenyar també, el 1958, cases acoblables per a obrers d’una petroliera en ple desert. Allà ningú va poder discutir-los la necessària ventilació. Ni la lleugeresa.