Wes Anderson s’acosta al centre de si mateix en ‘La crónica francesa’

Part d’aquesta exuberància es deu al concepte sobre el qual ‘La crónica francesa’ se sosté. El seu eix argumental és ‘The French Dispatch’, una revista nord-americana imaginària –és fàcil treure-li semblances amb ‘The New Yorker’– editada a la França de províncies d’entre els anys 50 i els 70, i cada un dels diferents capítols en què es divideix la pel·lícula versa sobre un dels articles inclosos en l’últim número de la publicació. Entre els quals hi ha una guia de viatges sobre París elaborada per un fotògraf deprimit i a la qual no li falta cap estereotip –els beres, les teulades plenes de gats, els cafès plens de gent que fuma i beu Pastis–; el perfil d’un psicòpata que es converteix en el pintor més influent del món sense sortir de la presó; la crònica d’unes protestes estudiantils explicada en primera persona per una reportera veterana que fica al seu llit un jove activista de pentinat impossible; i l’increïble relat de com un xef asiàtic va utilitzar el seu simpar talent culinari per ajudar el comissari per a qui treballava, el fill del qual havia sigut segrestat. A grans trets, doncs, ‘La crónica francesa’ s’estructura com una successió de relats curts que, junts, miren de funcionar com un homenatge d’Anderson a l’ofici periodístic. L’amor que el cineasta segur que sent per la professió no li ha impedit, això sí, negar-se a concedir la roda de premsa que el certamen acompanya la presentació de cada pel·lícula a concurs.

Mai en dosis tan altes

El descrit en el paràgraf anterior, en tot cas, ni s’aproxima vagament a oferir una descripció fidedigna del tipus d’experiència cinematogràfica que ‘La crónica francesa’ proporciona. Inclou històries que són dins d’altres històries que, al seu torn, sorgeixen d’altres, digressions i acotacions, canvis d’aspecte de pantalla i salts constants entre el color i el blanc i negre, seqüències d’animació, pantalles partides i diverses filigranes visuals més, històries d’amor i diverses seqüències d’acció, i tants personatges que ha fet falta utilitzar a prop de la meitat dels actors en actiu per donar-los vida. Molt del cine previ d’Anderson té tot això, sí, però no en dosis tan altes. I, com mai hi ha espai per a tot, en la seva preocupació pel seu propi estil la pel·lícula sacrifica la melancòlica emotivitat de predecessores com ‘Moonrise Kingdom’ (2012) i ‘El Gran Hotel Budapest’ (2014), obres que resulta impossible veure en la seva totalitat sense sentir un nus al coll.

Com a conseqüència, ‘La crónica francesa’ farà que que els detractors d’Anderson ho siguin de forma més visceral i que, al veure-la, els seus ardents seguidors –l’amunt signant es compta entre ells– se sentin tan enlluernats i fascinats com de costum, però, possiblement, una mica exhaustos; i també convençuts que seria necessari veure-la entorn de 15 vegades per caçar totes les seves referències i els seus detalls còmics. Bona part d’aquests, en qualsevol cas, segur que estaran disposats a fer l’esforç.

 

Notícies relacionades

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Rozalén: "Soc una tia alegre, però m’emprenya el que és injust"