María Pagés balla per la llibertat al Grec

La mestra del flamenc María Pagés torna al Teatre Grec aquest dimarts i dimecres i ho fa per primera vegada en solitari des d’aquell màgic ‘Dunas’ que va presentar amb Sidi Larbi Cherkaoui el 2010. El seu nou espectacle ‘Paraíso de los negros’ parla de fer caure murs mentals. És la seva particular denúncia contra el racisme, contra l’odi i contra l’estretor de mires en un món cada vegada més divers.

Després d’‘Una oda al tiempo’ (2018), aquest espectacle és la segona part de la trilogia dedicada a les ombres i la decadència de la humanitat. «La idea principal era parlar de fronteres. ¿Per què construïm tants murs? En realitat tot és al nostre interior. Hi ha una part de nosaltres que vol sotmetre l’altre, el diferent. Hi ha un tema d’autoritat molt profund», ha assenyalat. La seva proposta parla de trencar cadenes, d’alliberar l’ésser humà d’aquestes presons que ell mateix es crea.

10 confinaments

El muntatge es nodreix de diverses fonts. Pren el títol d’una novel·la de l’autor i fotògraf Carl Van Vechten (Iowa, 1880 - Nova York, 1964), incorpora la visió cosmopolita de Federico García Llorca a ‘Poeta en Nueva York’, de (1929-1930) i del concepte de negritud, encunyat per Leopold Sedar Senghor, intel·lectual i polític senegalès. I integra alguna cosa d’aquesta actitud de Nina Simone, que es va traslladar a França farta del racisme als EUA. Compost de 10 escenes, en cada una es mostren 10 espais de confinament dels quals és necessari sortir per aconseguir una llibertat que sembla impossible d’arribar. «En la vida estem sortint d’una caverna per caure en la següent», comenta la coreògrafa i ‘bailarora’ que en aquesta ocasió està sola en escena acompanyada d’un magnífic equip de músics: Ana Ramón Sara García (cant), Rubén Levaniegos (guitarra), Sergio Menem (violoncel), David Moñiz (violí), Chema Uriarte (percussió).

La literatura i la poesia, el mite de la caverna i també el del carro alat han ajudat a estructurar una obra amb moltes referències. Com altres dels seus treballs, aquest també es nodreix de versos i música flamenca, tot i que hi ha alguna sorpresa. La dramatúrgia creada per El Arbi El Harti, escriptor marroquí amb qui Pagés forma parella en l’art i la vida, utilitza paraules de diferents autors que adquireixen una nova dimensió a ritme de pals flamencs com ‘tonás’, ‘tarantos’, ‘bulerías’, ‘vidalitas’... «El flamenc és pura poesia», resumeix Pagés, orgullosa del treball de dicció realitzat amb les ‘cantaoras’ perquè tots els textos «s’entenguin» i arribin al públic. «La paraula és important. Les ‘cantaoras’ no només canten, també han d’explicar aquestes lletres. El treball musical és molt potent en aquest espectacle». I no només hi ha flamenc, ja que inclou, entre d’altres, una versió d’’Élégie’, de Gabriel Fauré en una versió per a guitarra flamenca, violoncel i violí.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

A Pagés ja no li importa mostrar els seus cabells blancs, ara ofereix un cabell bicolor, on el blanc de l’arrel contrasta amb el negre de cabells i puntes de la seva melena. «Tinc 58 anys que compliré i deixo els cabells blancs a l’aire. Estic en un altre moment, però és interessant perquè no es balla igual amb 58 que amb 28. Són molts anys de maneig de cos, de conèixer-te a tu i saber dosificar-te», ha afirmat. Ara es nota molt més el dolor al cos l’endemà, però disfruta del flamenc d’una altra manera. L’experiència li atorga «un coneixement més profund que et permet treure el millor del teu físic i del teu ésser».

De Fuenlabrada al món

Sempre activa, des que va posar en marxa el seu ambiciós Centre Coreogràfic María Pagés a Fuenlabrada (Madrid), la coreògrafa no ha deixat de lluitar per la dignificació de la dansa i el flamenc. «La dansa necessita molta més visibilitat, més reconeixement a tots els nivells i més protecció». A Fuenlabrada, seu de la seva companyia i centre d’investigació, la reflexió i la creativitat artística, ara hi ha 12 companyies residents. «Provoquem trobades i agitem», explica. Durant el confinament van llançar un manifest que reivindicava el Pacte d’Estat per a la Cultura que van firmar uns 400 professionals. «La pandèmia ha tret a la llum carències del sector». Considera que en aquests moments el més important és fer pinya, «perquè els problemes són els mateixos per a tots», fer pedagogia «per tenir una quota de dansa equilibrada en les programacions» i sensibilitzar el públic «perquè entengui que la dansa forma part de la societat i de la cultura».