Natàlia Cerezo i les dones silenciades del franquisme

De nena, Natàlia Cerezo (Castellar del Vallès, 1985) sempre preguntava a la seva àvia Carme pels seus dos germans morts durant la Guerra Civil, en circumstàncies mai del tot aclarides. «D’un d’ells només els van tornar la cartera i van dir a la família que no volia llançar bombes des dels avions. Em xocava molt, perquè jo tinc un germà i pensava com et devies sentir al perdre’l. A la meva iaia li va afectar molt i crec que no volia pensar-hi, però jo era molt pesada i sempre li demanava que m’expliqués històries de la seva joventut», revela la seva neta, que ha tirat d’aquest fil per donar-li veu i destil·lar l’essència de la seva vida en ‘I van passar tants anys’ (Rata, també en castellà), el seu debut a la novel·la després dels celebrats relats d’‘A les ciutats amagades’, que li van valer el premi Ojo Crítico de Narrativa 2018 per a nous talents. 

La Carme va morir el 5 de febrer sense arribar a veure-la impresa però sí que va poder llegir una versió prèvia del que la jove autora va concebre com un «regal» per a aquella «dona discreta i callada, sempre en segon pla, una cosa molt típica de l’època en què va viure». Cerezo volia oferir-li «un protagonisme que la societat li va negar», perquè la Carme, com la Caterina, la protagonista d’‘I van passar tants anys’, és un reflex de les vides de moltes altres dones invisibles durant el franquisme, destinades a ser esposes, mares i a cuidar de la llar. «Silenciades, perquè eren els marits i pares, els homes, els qui parlaven per elles. Però alhora eren resistents, aguantaven molt i tenien molta força, estaven fetes d’amiant o d’acer valyrià», explica la també traductora, al·ludint a ‘Joc de trons’, la saga de George R. R. Martin que va ‘gosar’ regalar-li a la seva àvia, bona lectora. «Deia que li havia agradat, però era més de Jane Austen i les germanes Brontë», somriu Cerezo. 

Li apassionaven el teatre i els llibres, que a la novel·la el marit de la Caterina, el Gustau, li prohibeix. «Però no es deixava enfonsar. Continuava llegint quan no la veia. Era una forma de resistència passiva. Deia que era el que li havia tocat viure, no es feia la màrtir ni sentia pena de si mateixa, mai la vaig sentir queixar-se, tot i que li hauria agradat tenir més llibertat. I sempre em repetia: ‘Tu no et casis, fes la teva vida. Quan et cases et prometen una catedral però no arriba ni a capella’. Deixava molt clar com era el matrimoni llavors, les dones no sabien on es posaven, però no tenien cap altra opció perquè la societat els imposava que es casessin. I si tardaven massa els deien que se’ls passava l’arròs». 

A la novel·la, el Gustau és un marit egoista i mesquí que impedeix a la seva dona fins i tot anar a veure la seva millor amiga. No és el mirall de l’avi de l’autora, avisa aquesta, però sí una barreja de molts homes. «Avui encara n’hi ha molts així, però és més complicat veure’ls. Creuen que amb el matrimoni compren la dona, que pel fet de ser homes estan per sobre d’elles», denuncia.   

La protagonista és una jove nascuda en una aïllada masia de la Catalunya interior que comença amb els seus pares una nova vida en una ciutat industrial del Vallès. Allà treballarà en una fàbrica tèxtil i viurà les riuades i inundacions de 1962, una catàstrofe sobre la qual Cerezo sempre va sentir parlar els seus avis, la casa dels quals va estar a punt de ser arrossegada per l’aigua. 

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

En la nota final del llibre escriu que hi ha condensat totes les històries que li explicava la seva àvia excepte una. ¿Misteri? «¡Que va! Només és que no vaig trobar la manera d’encaixar-ho en la història», confessa abans de revelar que era una anècdota sobre un mussol que s’havia estampat contra una finestra.   

Com ja va demostrar en els seus contes, per a Cerezo «és més important jugar amb el que no es diu que amb el que és evident». Així, la Caterina parla en primera persona. A través de la seva ingenuïtat, el lector dedueix, per exemple, l’embaràs i l’avortament de la seva amiga soltera Rita. «Als pobles viure això era horrible, tot és endogàmic, se sap tot, es murmura, s’assenyala... ‘¿saps el que li ha passat a la filla de...?’», apunta qui va deixar el seu Castellar natal per viure a Sabadell. Ara està en un parèntesi creatiu. Encara no ha superat el dol per la seva àvia, assumeix. «Ella va ser una figura maternal per a mi perquè vaig perdre la mare quan tenia 21 anys». Però també va ser una fan que li deia: «Has de continuar escrivint».