Crítica de ‘Miss Marx’: retrat borrós

La filla menor de Karl Marx, Eleanor, es manté menystinguda per la història malgrat que va ser una dona revolucionària que va liderar manifestacions i protestes, va lluitar sense parar per donar un ús pràctic a les idees del seu pare –sufragi universal, condicions laborals dignes per a la classe obrera, educació igualitària– des d’una òptica feminista; alhora, durant els últims 15 anys de la seva vida va ser víctima d’un home paràsit que l’enganyava i abusava d’ella. La seva és una figura complicada i radical i, per tant, mereix una pel·lícula molt més complicada i radical que ‘Miss Marx’. 

Mentre repassa el període de la seva biografia que va des de la mort del seu pare fins al seu propi suïcidi als 43 anys, i a fi de deixar clara la rellevància que les seves lluites continuen tenint avui dia, la directora Susanna Nicchiarelli mira de distanciar-se de les convencions del ‘biopic’ d’època. No obstant, el grapat d’ornaments que aplica a la narració –un parell de muntatges a ritme d’anacrònica música punk, alguna ruptura de la quarta paret aquí i allà, una vergonyant seqüència de ball– no aconsegueixen eximir-la de l’encartonament, la rigidesa i el tipus d’actitud enciclopèdica a l’hora de subministrar informació que donen mala reputació al gènere. Romola Garai, és cert, ofereix una interpretació penetrant i plena de matisos en la pell de l’heroïna, però no n’hi ha prou.