Fatoumata Diawara, fulgor africà al Grec

La pulsió africana del Grec 2021 ens va oferir aquest dilluns el concert d’una artista, Fatoumata Diawara, en qui es condensen vistoses aptituds: cantant de veu esvelta, guitarrista elèctrica presta al solo vibrant (territori tradicionalment masculí), actriu amb dots escènics, portaveu d’una Àfrica que vol treure’s la pols de sobre i lluir moderna i resolta. Aquesta maliana de 39 anys representa una perspectiva cosmopolita, com reflecteix el seu currículum de col·laboracions, les més recents amb Gorillaz i Disclosure.

Això seu no és, en realitat, innovador, però desprèn personalitat en la manera de desenvolupar els ritmes mandinga i afrobeat amb la seva guitarra atraient els focus i obrint-se al funk, el pop o els vestigis del gòspel. Un punteig cru amb la Gibson SG, trenat amb el seu cant reflexiu, va obrir el concert amb vista al ‘Don do’, del seu últim disc, ‘Fenfo’ (2018), el títol del qual significa «una cosa per dir». Diawara té, en efecte, un discurs per compartir, textos en bàmbara que parlen de les penalitats de la dona africana, les guerres i les tradicions obsoletes. Material espinós, que va embolcallar amb uns parlaments vivaços, tot i que una mica lineals, sobre «presentar l’Àfrica al món en un sentit positiu» i el poder de la música com «l’oposat a la guerra».

Fitxatges a Barcelona

Notícies relacionades

Scorpions i Judas Priest, bucle de hits

El taxista que comparteix cartell amb Helen Mirren

Les cançons es van desplegar en bucles rítmics llargs, perquè es tractava de banyar-nos en aquesta noció de la música absorbent amb cadència de pluja fina. Arquitectura tersa, amb un quartet que va incloure dos músics allistats a Barcelona, el baixista Tito Bonacera (Jaleo Real, Nathy Peluso) i el teclista Arecio Smith (Astrio). Un grup disposat al trànsit lisèrgic amb musculatura rock en peces com ‘Kanou’, amb solo de sintetitzador. Llàstima que els cors que es colaven de tant en tant fossin pregravats.

En el centre, ella, la seva guitarra i els seus moviments de dansa, faldilla vermella al vent, amb el seu carisma natural, el seu cant d’ampli espectre, amb greus irats i punxants aguts, i el seu entusiasme al parlar dels pioners i dels líders: de Fela Kuti, Miriam Makeba i Angelique Kidjo a una Nina Simone que va evocar amb un ‘Sinnerman’ amb alta tensió rítmica. D’aquí a favorits propis com ‘Sowa’, ja amb el Grec en peu de ball, tot i que sense apartar-nos ni un pèl de les nostres cadires.