‘Tempest Project’: el teatre segons Peter Brook

Apareix a l’escenari del Lliure i automàticament el públic s’aixeca per dedicar-li una ovació entusiasmada. Es tracta de l’esdeveniment de la presència del mestre Brook, que als 96 anys regala als presents una petita conferència introductòria de la seva tornada a ‘La tempesta’ de Shakespeare. El seu pausat fil de veu juga amb el misteri de paraules escollides en francès –’résonance’, ‘touché’–, però també amb el seu revers, el silenci, una arma poderosa en mans dels bons directors. El lúcid pròleg deixa en l’ambient un perfum de màgia que convoca els bons esperits de l’escena, una invitació per deixar-nos atrapar pel conjur que amaga l’obra.

Notícies relacionades

La revista ‘SuperPop’ torna als quioscos amb una edició especial de Rosalía

Canvi de paradigma en el futbol femení

Així és ‘La tempesta’, peça que es considera el testament literari del bard anglès i que, llegida en aquest punt de la seva carrera per Brook i la seva estreta col·laboradora Marie-Hélène Estienne, adquireix l’aura d’un conte de fantasia. Pròsper, destronat Duc de Milà, naufraga en una illa amb la seva filla i els seus llibres. Dedicat a l’estudi de la bruixeria, en el seu retir ordirà contactes amb esperits com Ariel que l’ajuden a preparar la venjança. És una obra sobre el perdó i la pietat, amb intricats soliloquis i trames paral·leles. Una peça dura i abrupta, com va reconèixer als seus apunts el mateix Brook, que alguns consideren un treball menor i d’altres un interrogant. Un repte, en qualsevol cas, perquè obliga a afinar la imaginació de directors i públic fins a arribar a aquest monòleg final en què el mag i l’escriptor sembla que fusionin les seves veus a tall de comiat.

Qui busqui ara la vibració magnètica de muntatges llegendaris, com el ‘Mahabharata’, se n’emportarà una decepció. ‘Tempest Project’ és el resultat d’un taller d’investigació transformat després en espectacle, circumstància que es fa evident en un repartiment molt desigual i en la falta de ritme global de la proposta. Però l’esdeveniment segueix present en les formes, en el repàs autoconscient de les fites d’aquest estil inconfusible que s’obstina a buscar els orígens del ritual del teatre, una expressivitat buidada d’afectació que aposta per la claredat i busca la veritat del text. Escenografia mínima perquè tota la nostra atenció reposi sobre els enigmes que Shakespeare va amagar en les paraules. La lliçó del teatre brookià continua resistint els envits d’un teatre actual més preocupat per la tecnologia i les formes barroques.