Crítica de ‘Las cosas que decimos, las cosas que hacemos’ : la paraula seductora

Des de darrere la càmera, l’actor i director Emmanuel Mouret fa dècades que observa personatges que existeixen gairebé exclusivament per a l’amor, dubten sobre si el que senten és veritable i amb freqüència es converteixen en presoners de les seves pròpies expectatives. En el seu onzè llargmetratge, el francès continua explorant l’assumpte, i ho fa amb més amplitud i fondària de l’habitual en ell.

Mentre contempla els seus protagonistes mentre es relaten els uns als altres les seves frustrades aventures amoroses, la pel·lícula recorre a ‘flashbacks’ i el·lipsis per teixir una narrativa que contínuament incorpora nous personatges i conflictes, i que va proposant paral·lelismes i coincidències entre historials romàntics per posar en qüestió les respectives actituds i filosofies. Malgrat la seva complexitat estructural el relat es manté lúdic, tot i que en aquesta ocasió Mouret prescindeix del to burlesc que amanerava algunes de les seves pel·lícules prèvies. En canvi, manté intacte el seu maneig brillant dels diàlegs, que per als personatges són una eficaç arma de seducció i, per al director, una eina perfecta amb què teixir un tapís sentimental que explora l’amor en totes les seves formes amb elegància infinita, qüestionar les regles que el regeixen i celebrar els caòtics mecanismes de la intimitat humana