Jaroussky i Baráth reviuen el mite d’Orfeu

 

L’espectacle que va tornar el contratenor Philippe Jaroussky davant el seu públic del Palau diumenge passat reactualitza el concepte de ‘pastitx’ posant d’actualitat aquesta pràctica tan comuna en òpera fa tres segles. El projecte, ja foguejat després de la seva gravació i de ser portat de gira, compta amb dos elements excepcionals més que acompanyen el cantant francès, la soprano Emöke Baráth i l’Ensemble Artaserse.

La idea de Jaroussky funciona a la perfecció: sota el títol de ‘La storia di Orfeo’ s’acosta al mite a través d’escenes d’òperes òrfiques de Monteverdi, Sartorio i Rossi, en un concert amb certa dramatització, estudiats moviments i que va arribar al Palau en dues sessions per acontentar els incondicionals d’un cantant que ja no explota el repertori més virtuós, però sí el més dramàtic que pot assumir. I així ho va demostrar amb una veu ja longeva ara amb un ‘vibrato’ més notori però que brinda caràcter i personalitat. El contratenor va estar una mica inestable –fins i tot en afinació– en les primeres intervencions, detall que va passar a segon pla gràcies al seu carisma i a la projecció que ha aconseguit el seu instrument. Al contrari, en escenes com «Lagrime, dove sete?» de l’‘Orfeo’ de Rossi i, òbviament, al costat de «Possente spirto» del monteverdià, Jaroussky va ser espectacular.

Soprano perfecta

Els 12 virtuosos que componen l’Ensemble Artaserse van deixar clara la seva qualitat des de la simfonia de ‘L’Orfeo’ del començament, dominadors d’un programa que els anava de meravella tant a músics com a solistes. Perquè en aquesta vetllada no només va brillar Jaroussky, sinó també una Emöke Baráth senzillament perfecta en les seves àries i duos, emocionant especialment en, per exemple, «Orfeo, tu dormi?» de Sartorio, passatge profusament ornamentat i dramatitzat en perfecte equilibri amb el llibret.

Notícies relacionades

Angel Blue a Peralada

Lax’n’Busto contagia rock’n’roll

Els dos cantants es van veure molt compenetrats en tots els duos, com «Che dolcezza» i «M’ami tu?» de Rossi, en una vetllada en la qual la mort d’Eurídice va marcar un entreacte ratificat amb una peça instrumental de Marini per finalitzar amb un gran final amb Jaroussky en solitari, abans de la sucosa pròpia interpretada a duo.