Crítica de ‘La desaparición de Adèle Bedeau’: enlluernador laberint de miralls

Manfred Baumann és un home anodí que porta una vida sense sobresalts a la localitat francesa de Saint-Louis. És director de banc, no està casat, menja cada dia a la mateixa taula del restaurant de la Cloche i se sent orgullós de ser l’última incorporació al grup de partides setmanals de bridge. Des del seu petit racó del món s’ha fixat en Adèle Bedeau, la cambrera que sempre l’atén. Un matí la jove no va a treballar i aquesta absència posa en alerta els habituals del bistró.

Notícies relacionades

Un fals 'true crime' viatja a l'Escòcia feudal de 1869

La trena: símbol de la lluita antigihadista

‘La desaparición d’Adèle Bedeau’ és la primera novel·la de Graeme Macrae Burnet, autor de la finalista del Premi Booker ‘Un plan sangriento’. Malgrat el que puguem pensar pel títol del llibre, la trama centra el focus sobre Manfred i sobre Gorski, un inspector de províncies obsessionat amb un cas que mai va aconseguir resoldre. Gorski no tardarà a sospitar de Manfred, i tota l’obra es convertirà en un laberint de miralls en el qual el narrador mirarà de convèncer-nos a parts iguals de la culpabilitat i innocència de Manfred. Per aconseguir-ho recorrerà a una sèrie de clixés i de llocs comuns dins del gènere però, gràcies a com se’n serveix per retorçar-los i generar suspens, la narració resulta enlluernadora.

Com a colofó, la novel·la compta amb un epíleg del mateix autor en què a través d’un joc metaliterari ens parla de Raymond Brunet, el presumpte veritable escriptor del llibre. De com l’obra es va convertir en un èxit després de la seva publicació original el 1982 i com la seva adaptació al cine es va transformar en un film de culte. Una ‘opera prima’ apassionant.