‘Lola’, reivindicació de la identitat trans

  • La pel·lícula de Laurent Micheli se centra en el xoc entre un pare reaccionari i una filla que es troba a punt de completar el seu procés de trànsit.

  • Crítica de cine: ‘Lola’, el viatge iniciàtic d’una jove transgènere

‘Lola’, reivindicació de la identitat trans

El Periódico

3
Es llegeix en minuts
Beatriz Martínez
Beatriz Martínez

Periodista

Ubicada/t a Madrid

ver +

La pel·lícula ‘Lola’, del belga Laurent Micheli, ha arribat a les pantalles precisament el cap de setmana que s’ha desbloquejat la ‘llei trans’ al nostre país. Per al director, la lliure autodeterminació de gènere, que fins al moment havia sigut el màxim escull per a la seva aprovació, suposa la qüestió fonamental a l’hora de dignificar i legitimar el col·lectiu. «Quan algú diu que és trans és perquè ho és, no s’ha de justificar durant anys i passar pel calvari d’assistir a proves mèdiques i psiquiàtriques, això em sembla arcaic. L’argument que sigui menor d’edat no s’ajusta a les necessitats d’aquest nen o nena. Si una persona està segura del que és, al més aviat possible, no haurà de viure amb aquest sentiment d’opressió i haurà guanyat temps», comentava Micheli durant la seva visita a Madrid per presentar la seva pel·lícula.

Precisament entorn d’aquesta idea gira l’argument de ‘Lola’, una jove de 18 anys que ha iniciat la seva transició en solitari després que el seu pare la repudiés i la fes fora de casa. Durant tota la seva infància va haver de suportar el pes de ser diferent, que la insultessin, que no la comprenguessin i finalment, per poder reivindicar la seva identitat va haver de sortir d’aquest cercle nociu i emprendre un camí en solitari. «Per a mi era molt important utilitzar el punt de vista adolescent, perquè és el moment en el qual la persona es defineix i té l’energia necessària per afrontar certes coses, per trencar amb les barreres i poder col·locar-se en un lloc», continua Micheli. 

Així, la protagonista s’ha hagut de construir una cuirassa al seu voltant, però, després de la mort de la seva mare, l’única que havia aconseguit comprendre-la, el seu món s’enfonsa. Ja no té el seu suport emocional ni tampoc l’econòmic poques setmanes abans de la seva reassignació de sexe. El retrobament amb el seu progenitor suposarà una prova de foc per a tots dos. Ell no comprèn el procés pel qual passa la seva filla i ella està cansada d’haver d’explicar-l’hi. 

Per al director, el personatge del pare (que encarna Benoît Magimel) va ser el més difícil de construir. «Volia que fos una espècie de reconstrucció i redefinició de la figura de la masculinitat que no sap dir ‘t’estimo’, que té prejudicis, però també volia que el comprenguéssim. En realitat, a través d’ell volia simbolitzar el camí de canvi que ha de fer la societat per intentar entendre, tots hauríem de comprometre’ns amb aquesta idea de qüestionament dels nostres valors». 

Notícies relacionades

Pel que fa a la Lola, sí que tenia clar com volia que fos, una noia que s’ha alliberat, que es troba a gust amb si mateixa, que està segura de les seves decisions, però que ha acumulat molta ràbia i això la fa estar a la defensiva. Va trobar Mya Bollaers després d’un any i mig de càstings. «No tenia experiència com a actriu, així que vam treballar molt junts, ens vam acompanyar mútuament i l’únic que vaig haver de fer és ensenyar-li a protegir-se perquè no s’identifiqués massa amb el seu personatge i que tornés a ser Mya quan arribés a casa després del rodatge». 

Uns dies abans de la seva estrena, la pel·lícula va rebre atacs trànsfobs a les xarxes socials. Precisament per aquesta raó, Laurent Micheli pensa que la celebració de l’Orgull LGTBIQ+ és més important que mai. «Els drets no estan adquirits de per vida i està clar que cal recordar el llarg camí que ha fet falta per poder aconseguir-los, la quantitat de gent que ha mort i continua morint per això. Només cal veure com està avançant la ultradreta a tots els països per posar-se a tremolar. L’hostilitat continua sent present, per això estic en contra del pink washing, perquè no és una qüestió d’estètica, sinó de lluita».