El trompetista Jeremy Pelt documenta la història viva del jazz

«¿Què significa ser un músic negre de jazz als Estats Units?», pregunta el trompetista Jeremy Pelt a Larry Willis, veterà pianista de Nova York. Willis riu, i li respon amb franquesa: ser músic un negre de jazz és saber que et dediques a una cosa que no dona diners. «Però no m’importa ser un marginat. Perquè ser un marginat em dona un motiu per lluitar». I a continuació, entra la música. La conversa va tenir lloc el 2019, mesos abans de la mort de Willis. Però Jeremy Pelt va arribar a temps per preguntar-li per la seva vida, la seva carrera, les seves opinions sobre el racisme, el jazz o el negoci de la música. 

El trompetista de Los Angeles, estrella convidada en el concert del pianista Theo Hill que dijous tanca el 40è Festival de Jazz de Terrassa, ha entrevistat dotzenes de músics negres nord-americans de jazz. Algunes d’aquestes converses apareixen fragmentades en el seu últim disc, ‘Griot! This is important’, i es poden llegir senceres en un llibre d’entrevistes, ‘Griot’, publicat per ell mateix. Assegura que és només el primer volum, i que hi ha material per a uns quants més. «Són històries de vida que volia conèixer i compartir, especialment amb la comunitat negra de músics, perquè és important saber d’on vens».

Testimonis de totes les generacions

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Se sap afortunat per haver arribat a Nova York a mitjans dels anys 90, en una època en què molts dels grans noms del jazz encara eren vius i era fàcil conèixer les seves experiències de primera mà, i el preocupa la desconnexió de les noves generacions amb aquest llegat. «També volia mostrar, més enllà de la comunitat negra, que l’experiència dels afroamericans no és una cosa monolítica». El trompetista, que va debutar fa 20 anys a la discogràfica catalana Fresh Sound New Talent, ha buscat entre els seus molts contactes testimonis de totes les generacions en actiu. El més gran dels seus entrevistats, Paul West, va néixer el 1934. El més jove, el trompetista Ambrose Akinmusire, no arriba als quaranta. Ha parlat amb grans oblidats, com la pianista Bertha Hope, i estrelles del calibre de Wynton Marsalis. Fa falta remuntar-se a 1977 per trobar un precedent, el llegendari llibre d’entrevistes que el bateria Art Taylor va fer amb les figures del jazz del seu temps, Notes and Tones. 

Igual que al llibre de Taylor, Pelt i els seus companys de professió parlen amb una franquesa que només dona la intimitat, i aborden sense embuts temes com la identitat, la segregació o el racisme que queden lluny de l’agenda dels mitjans de comunicació. D’un músic negre es diu que té soul; d’un blanc, que és «un geni creatiu», es lamenta un dels entrevistats, el saxofonista JD Allen. Pelt comparteix aquesta percepció. «És problemàtic que hi hagi tan poques persones negres als mitjans explicant la nostra història. Té a veure amb el control de la narrativa i amb el poder», diu Pelt, que està convençut que encara avui, als Estats Units, als músics afroamericans se’ls tracta amb un altre mesurador. «Els artistes negres hem d’esforçar-nos el doble per ser reconeguts en el nostre propi camp».