Crítica d’‘El guardaespaldas 2’: paròdia de si mateixa

Hi ha seqüeles cinematogràfiques mimètiques. Aquesta n’és una. Canviï’s una mica el registre del brivall: a ‘El otro guardaespaldas’ era un dictador interpretat per Gary Oldman, i en aquesta nova entrega és un multimilionari grec encarnat per Antonio Banderas, la croada particular del qual contra la Unió Europea per enfonsar econòmicament el seu país té certa gràcia, la veritat.

Però més enllà d’aquest malvat d’opereta i d’alguns gags disseminats al llarg de 100 minuts, ‘El otro guardaespaldas 2’ és una d’aquestes barreges que no acaben de combinar bé entre cine d’acció i comèdia. El balbucejant guardaespatlles a qui dona vida Ryan Reynolds i l’assassí a sou que encarna Samuel L. Jackson tornen a unir-se, més per les circumstàncies que pel convenciment. Tenen d’aliada la dona del segon, una Salma Hayek més histriònica del que el seu personatge, ja grotesc, demanda.

Notícies relacionades

Alta literatura de transistor

Casa Feroz, Carles Vilarrubí i Corpinnat, premis Cata Mayor

I així, entre tirotejos, persecucions, enganys i bromes –a les quals no escapa ni el Morgan Freeman en persona, en un personatge curiós però desaprofitat, ni una psiquiatra atabalada per les inseguretats del protagonista–, se succeeix a un ritme endimoniat un film que llueix més múscul que substancia.

La paròdia del cine d’acció no ha cessat des que a James Bond li van sortir competidors més hedonistes i irònics, com Matt Helm o F de Flint. Aquelles pel·lícules es reien amb certa classe –tot i que massa misogínia– dels mites hegemònics en el relat d’intriga i espionatge. ‘El otro guardaespaldas 2’ té menys referents en els quals reflectir-se i, d’una manera o altra, acaba rient-se de si mateixa.