Carreras i Calderón, dos gegants a l’Espai Lliure

Sempre arriba el dia en què un gran intèrpret s’enfronta a un primer monòleg. En el cas de Joan Carreras no podia haver escollit millor. Perquè el que fa a ‘Història d’un senglar (o alguna cosa de Ricard)’ és extraordinari, brutal. Carreras posa el llistó tan alt que podríem dir, fins i tot, que ja ha arribat a la cimera de la seva sòlida carrera. Amb prou feines són 70 minuts, però es converteixen en un ‘tour de force’ tan exigent, en una demostració de tal dimensió, que deixa bocabadats el mateix protagonista, exhaust per l’esforç, i els espectadors, que l’aplaudeixen dempeus a l’Espai Lliure.

Allà ha recalat aquest mes la peça que es va estrenar al Temporada Alta. L’actor és un gegant i, a més, l’acompanya un altre d’una talla no menor, Gabriel Calderón. L’autor i director uruguaià ja va impactar amb ‘Que rebentin els actors’ al TNC i aquí corrobora que cal seguir-lo de prop a qualsevol de les seves propostes. Sense cap titubeig. 

La figura de Ricard III, el malvat per excel·lència de Shakespeare, ha donat peu a abundant material escènic. Calderón planteja la peça amb un doble joc: la radiografia d’una ambició descarnada, la del personatge i de l’actor que l’encarna, i també un cant d’amor al teatre no exempt de mala llet. L’obra arrenca amb un veterà intèrpret que es prepara per a un paper protagonista després d’una vida en l’escalafó inferior, el dels rols secundaris. Serà Ricard III. Ja era hora, pensa, en una ostentació que el portarà a infravalorar companys de repartiment i fins i tot el mateix director del muntatge. Vol construir el personatge a partir de la imatge d’un animal, i no pot ser cap altre que un senglar, el mateix amb el qual es compara a la tragèdia de Shakespeare el sanguinari monarca deforme. Actor i personatge transiten, d’alguna manera, pel mateix carril de la prepotència.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Es necessita d’algú amb el talent de Calderón per acoblar aquest procés teatral amb retalls del cabalós vers del bard. Amb tota aquesta bastida dramatúrgica és més que probable el risc d’estimbar-se en el propòsit. Res d’això passa aquí, és més, l’obra viatja sempre a ritme incessant. Perquè Carreras es multiplica en un espai que és com un tron i també part d’una tramoia amb totes les seves cordes i corretjams. L’actor ofereix un repertori aclaparador: matisa, s’exalta, commou, es maquilla en escena per canviar de personatge, es dirigeix amb barra al públic («llegeixin, llegeixin més», arriba a dir el superb actor)… Tot alhora i amb la seguretat que manifesten els grans intèrprets. Commovedors resulten també els moments en què es maquilla per donar vida als qui van envoltar, i van patir, l’últim monarca de la casa de York. 

«El meu regne per un espectador intel·ligent». Fins a l’última frase Calderón cavalca a cavall del seu formidable talent. Bravo per a l’actor i bravo per a l’autor i director.