Joaquín Reyes: «Quan et provoquen, pots riure o barallar-te»

El polifacètic Joaquín Reyes (Albacete, 1974) acaba de tornar a Barcelona com a monologuista amb ‘Festejen la broma’, una manera de celebrar que la vida segueix endavant després de la pandèmia que estarà al Teatre Borrás fins diumenge. Un espectacle fidel als orígens del creador de programes com ‘La hora chanante’ i ‘Muchacha Nui’. Amb aquest celebra 20 anys d’experiència acumulada en el difícil art de la comèdia.

¿Ha retocat molt el xou?

No el podia deixar igual perquè el vaig estrenar el gener del 2020 i hauria quedat molt marcià no incloure-hi res de la pandèmia. Hi faig algunes referències però tampoc gaires. Tinc la sensació que la gent no té ganes que l’hi recordis. Si t’hi fixes, no hi ha referències a la pandèmia. No veus mascaretes a la ficció, per exemple. Jo faig bromes sobre la situació creada, però sobre la malaltia, cap. Em centro més en els hàbits adquirits i el viscut a l’haver de quedar-te a casa.

També recupera coses de la seva època ‘chanante’.

‘Festejen la broma’ és una tornada al monòleg, el format amb què em vaig introduir en la comèdia. I l’estil és molt reconeixible, en el fons i en la forma. Hi dic moltes tonteries i poso moltes veus d’una manera natural. No és una cosa que mediti gaire. Una de les raons que vaig tenir al seu dia per deixar els monòlegs va ser que jo havia canviat. Ja no era el xaval que estava a casa vivint amb els seus pares. Ara també han canviat les meves circumstàncies i volia fer un monòleg diferent.

¿Més madur? ¿Més gran?

Tot i que sembli que em contradic, continuo sent més o menys el mateix. Però ja soc pare i m’interessava parlar dels fills, del matrimoni... Al final els temes són sempre els mateixos, el que canvia és l’enfocament, la mirada que llances en aquests assumptes.

A Espanya l’humor passa un bon moment. A gairebé totes les televisions hi ha comèdia.

Fins i tot a ‘Sálvame’ hi ha ara un còmic imitant els col·laboradors. A la comèdia se li dona molt valor com a contingut. Hi ha molts podcasts sobre comèdia, sèries i cada vegada més dones que fan comèdia com Susi Caramelo, Eva Soriano, Victoria Martín. I els còmics més joves estan bastant més preparats que nosaltres. La comèdia a Espanya ha millorat molt en poc temps. La comèdia ara és més sofisticada, està més ben elaborada.

Si hagués de fer un programa de televisió, ¿com seria?

M’agradaria tornar a l’esquetx, que és un format que a mi m’encanta i que vam treballar molt a ‘La noche chanante’ i ‘Muchachada Nui’. Però ara Ernesto [Sevilla] està molt lligat amb el cine i vol que fem pel·lícules.

¿L’humor sempre ha estat al seu voltant?

Sí, els meus pares eren molt graciosos. El meu pare era molt enginyós i ara acasa meva amb els meus fills també riem un munt. Acabar dedicant-me a la comèdia no va ser una cosa gaire planejada, però sempre va formar part de la meva vida i m’ho vaig prendre com una cosa natural, que podia passar. No com una cosa vocacional.

Amb humor, tot es veu diferent.

L’humor ajuda a superar-ho tot. Amb els meus fills ens riem de tots perquè si saps contestar i riure’t de les bromes cruels que et fan descol·locaràs a tothom. Quan algú et provoca pots fer dues coses: barallar-te o riure. I això a casa ho practiquem i riem molt.

¿Quins altres projectes té?

Després de fer el guió de la pel·lícula de ‘Camera café’, estem en ple rodatge. Tinc sort de poder fer moltes coses diferents: escric, actuo i rodaré una pel·lícula aquest estiu, ‘Un novio para mi mujer’. Al setembre publicaré ‘Subidón’, una novel·la amb Blackie Books. Soc fan d’aquesta editorial i que ells em publiquin el llibre és una ‘subidón’ de veritat.

¿De què va el llibre?

Són les aventures d’un còmic manxec. Tot succeeix en una setmana. Narro en clau de sàtira aquell moment de pujada de la fama, com afecta i canvia la perspectiva. Però ¡no és autoficció! És novel·la amb una estructura vuitcentista, però curta perquè va directa al cor.

¿Ha vist molts companys transformats per la fama, vostè potser?

Tots en algun moment ho podem haver sentit quan la vida et canvia i repares que molta gent està pendent de tu. Si no vas amb compte, et pots tornar un gilipolles a la mínima. Pots caure en la temptació de pensar que la gent està per servir-te, per cansament deixar de ser amable amb les persones o creure que la fama és una cosa definitiva quan és una cosa transitòria.

En el seu cas, com l’ha combatut.

Mantenint el focus. Però hi ha gent a qui la fama li arriba de cop i és tremenda. Això és molt difícil de gestionar i digerir. En el meu cas ha sigut una cosa molt ‘low-fi’. Considero que soc una persona coneguda però faig una vida absolutament normal, tenint en compte que al treballar amb el públic la gent et reconeix la feina pel carrer. Això no li passa a un registrador de la propietat. A ells ningú els diu: «Escolta, què bé que ho has escrit.» Ells no tenen aquesta sort.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

¿Potser són artistes els registradors de la propietat?

Sens dubte. Estan en l’escalafó més alt. Són poetes. Persones pures.