20 anys de ‘Moulin Rouge’: quan el musical es nega a desaparèixer

De vegades amb polèmica, com és el cas de ‘Moulin Rouge’, del qual se celebren els 20 anys de la seva estrena als Estats Units, el primer gran musical del segle XXI amb permís del més minimalista i marcià ‘Bailando en la oscuridad’ (2000), de Lars von Trier i amb Björk. Per a uns, a Baz Luhrmann se li va anar la mà en les seves coreografies, escenografies i anacronismes musicals. Per a d’altres, suposava la màxima revolució: la renovació del musical clàssic en l’era disruptiva de la nova modernitat.

En aquestes dues últimes dues dècades hi ha hagut intents de reverdir vells llorers amb el musical hollywoodià més clàssic, tot i que influït per l’estètica del francès Jacques Demy, com és el cas de ‘La ciudad de las estrellas (La La Land)’ (2016), film tan vitalista com nostàlgic que, a més, tot i que fos només durant un minut i per error, va arribar a coronar-se amb l’Oscar. Damien Chazelle, que en aquest temps ha fet musicals molt variats, o drames amb fons jazzístic –’Whiplash’ (2014), la sèrie ‘The Eddy’ (2020)–, va recuperar les essències del musical dels 50, d’Arthur Freed, Stanley Donen, Gene Kelly i Vincente Minnelli, amb escenes tan portentoses com la coreografia inicial en ple embús a l’autopista. Flor d’un dia. Potser, però es va agrair.

En la mateixa línia, tot i que amb resultats menys productius, hi hauria ‘Chicago’ (2002), adaptació d’una obra musical de Bob Fose en la qual Richard Gere va demostrar no saber ballar bé claqué, però aquest era un dels problemes menors d’una pel·lícula que ni va saber ser clàssica ni tampoc moderna. El mateix li va passar a ‘Nine’ (2009), actualització de l’‘Ocho y medio’ de Federico Fellini a la tramoia del musical nord-americà. Bill Condon, guionista de ‘Chicago’, va realitzar el 2006 l’exuberant ‘Dreamgirls’, inspirada veladament en l’etapa de Diana Ross i les Supremes.

De Sondheim a Los Javis

Notícies relacionades

SOS d’El Pumarejo al Razzmatazz

‘Germans de sang’ omple el Condal

A la seva manera, des de l’excentricitat que l’ha caracteritzat sempre, Tim Burton es va afegir al revival del gènere amb ‘Sweeney Todd. El barber diabòlic del carrer Fleet’ (2007), segons llibret de Stephen Sondheim. De Broadway a Hollywood va passar també ‘Els miserables’ (2012), un d’aquests musicals que s’ha representat durant dècades als escenaris. I alguns ‘biopics’ sobre músics de rock com Freddie Mercury i Elton John han funcionat bastant bé, tot i que la seva condició de musicals en el sentit estricte de la paraula és més discutible, com les produccions independents i ‘low cost’ del tipus ‘Once’ (2007), o els fastos audiovisuals a costa de l’espectacle ‘Mamma mia’. A Espanya, Los Javis li van donar un pas de rosca al gènere amb la delirant ‘La llamada’ i el seu ‘revival’ religiós a costa de Whitney Houston.

 El que ja hem dit anteriorment. El musical és flor d’un dia. I en el futur imminent, aquell dia té ja data: el 10 de desembre, quan s’estreni el ‘remake’ de ‘West side story’ dirigit per Steven Spielberg.