Efemèride musical

‘Moulin Rouge’, 20 anys d’irresistible màgia ‘kitsch’

‘Moulin Rouge’, 20 anys d’irresistible màgia ‘kitsch’

El Periódico

  • El musical de Baz Luhrmann celebra dues dècades de la seva estrena als EUA amb idèntica polarització entre els admiradors del seu enlluernador risc visual i els detractors de la seva exageració ‘hortera’. Cinc claus per entendre aquesta obra de (controvertit) culte.

6
Es llegeix en minuts
Beatriz Martínez y Julián García

Impetuosa història d’amor entre un jove escriptor bohemi, Christian (Ewan McGregor), i una delicada estrella de cabaret, Satine (Nicole Kidman), en un irreal París del 1900, ‘Moulin Rouge’ continua sent, 20 anys després de la seva estrena, paradigma de pastitx i l’excés postmodern, la sumptuositat, el color, la música pop, el romanticisme, el ‘kitsch’ i, per descomptat, la màgia de l’irrepetible. El 2001, la pel·lícula de Baz Luhrmann ja havia provocat una encesa controvèrsia entre els que van caure rendits al seu enlluernador vertigen visual i la força romàntica de la seva tràgica història d’amor i els que la van considerar poc més que un exercici de vulgaritat i tonteria extrema amb els tics més irritants del videoclip vacu. El debat continua avui igual de viu.

En qualsevol cas, el dia en què es compleixen 20 anys de la seva estrena als Estats Units després del seu pas pel Festival de Cannes del 2001, ‘Moulin Rouge’ és, com ahir, un irrepetible deliri visual que fascina les retines i entendreix els cors: l’anacrònica selecció de cançons pop, el furor romàntic entre Christian i Satine, la pirotècnica exaltació de lluentons i tons vermells, els alienats moviments de càmera, la màgia del vell París de la Belle Époque, el cancan i Toulouse-Lautrec...

Un musical, en fi, d’alt risc, sense sentit del ridícul –ni obres posteriors que s’hagin atrevit a imitar-la–, tan únic avui com fa 20 anys, del qual intentem desentranyar la condició de controvertida obra de culte en forma de cinc claus:

La ‘trilogia del teló vermell’ de Baz Luhrmann

‘Moulin rouge’ va ser el tercer llargmetratge de Baz Luhrmann, però en els seus dos treballs previs, el director australià ja havia donat curs al seu gust pel deliri visual i la teatralitat autoconscient. ‘L’amor és a l’aire (Strictly ballroom)’ (1992) era una història d’amor amb cert aire a ‘Dirty dancing’ ambientada en els concursos de balls de saló, i amb un enlluernador número final on Paul Mercurio i Tara Morice el trencaven vestits de torero i ‘bailaora’ de flamenc. I ‘Romeo + Julieta’ (1996) era una postmoderna translació del clàssic de Shakespeare des de Verona a la Ciutat de Mèxic contemporània, amb uns jovenets Leonardo DiCaprio i Claire Danes com a eterns enamorats a força de trepidants escenes d’acció, tràgic afer adolescent i poètics diàlegs en vers.

Per Luhrmann, cineasta procedent del teatre, ‘Moulin Rouge’ seria el tancament del que va denominar la «trilogia del teló vermell», en què va voler utilitzar «les eines del cine fusionades amb la impostació i l’artifici del teatre» per oferir a l’espectador «una experiència sonora i visual úniques». En aquest sentit, Luhrmann mai ha enganyat ningú; ni aquí ni en els seus treballs posteriors, com les estranyes, entre el sumptuós, el ‘kitsch’ i el desconcertant, ‘Austràlia’ (2008) i ‘El gran Gatsby’, o la seva (poc reconeguda) sèrie per a Netflix ‘The get down’ sobre el Bronx dels 70 i els orígens del hip-hop. Intriga saber què oferirà el seu pròxim treball: ‘Elvis’, ‘biopic’ del ‘Rei del Rock’, l’estrena del qual està prevista per al 2022.

El Moulin Rouge, un espai de llegenda

Sembla que la primera intenció de Luhrmann era ambientar el seu tercer llargmetratge a l’Studio 54 del Nova York dels 70, ara posat d’actualitat en la formidable sèrie ‘Halston’, sobre el gran dissenyador de moda que va fer de la llegendària discoteca el seu temple. Els directius de la Fox no ho van acabar de veure clar i Luhrmann va decidir, per fortuna, desplaçar la seva tràgica història d’amor a la màgia del París de la Belle Époque, concretament al famós cabaret del Moulin Rouge, construït el 1889 per Josep Oller i Charles Zidler.

Un espai mític, fascinant, llicenciós, immortalitzat al seu dia per Toulouse-Lautrec, i amb llarga trajectòria en la història del cine, ja que es compten nou pel·lícules amb idèntic títol a la de Luhrmann, entre les quals la que va dirigir el 1952 per John Huston, amb José Ferrer i Zsa Gabor com a protagonistes; i, per descomptat, ‘French cancan’, de Jean Renoir, amb Jean Gabin i Maria Félix.

L’exagerada estètica del videoclip

Luhrmann va utilitzar l’estètica del videoclip per portar-la al màxim grau de paroxisme. Per això resulta inevitable que per molts les imatges de ‘Moulin Rouge’ provoquin irritació i rebuig, perquè l’excés, la saturació i l’histerisme formen part de la proposta. El director no va tenir por d’alliberar-se de tots els lligams per donar curs a la seva visió autoral basada en l’artifici com a quinta essència del pastitx, en què cabia el vodevil, el cabaret, l’òpera, el teatre clàssic, l’amor i la fantasia. Un home, en fi, de teatre amb visió teatral de l’art i de la vida.

El seu muntatge esquizofrènic va provocar més d’un mareig, i no és una simple manera de parlar; però resultava difícil no entregar-se a la seva estètica ‘kitsch’, a la seva explosió de textures i, en definitiva, a l’experiència visual i sonora que proposava, a punt del deliri i plena de troballes que encara avui resulten arriscades.

La irresistible utilització del ‘medley’ musical

Quan ‘Moulin Rouge’ es va estrenar, el gènere musical havia desaparegut pràcticament de Hollywood. Luhrmann es va encarregar no només de tornar a posar-lo de moda, sinó de remoure’n les bases per adaptar-les al nou mil·lenni. La seva proposta, com ja havia demostrat en el seu cine anterior, era tan trencadora com kamikaze, i consistia a elevar el ‘medley’ a la categoria de gènere major. Per a això va comptar amb el compositor Craig Armstrong i el director musical Marius De Vries, que va utilitzar tot el patrimoni de la música pop per atorgar-li al pupurri un nou sentit, unint fragments de cançons que ens porten des de David Bowie a Dolly Parton, de Nirvana a Elton John o T-Rex, per posar en boca dels personatges els seus sentiments.

‘Roxanne’ de Police es va convertir en un espectacular tango, Plácido Domingo hi va aportar les notes operístiques, Rufus Wainwright va començar a fer parlar amb la seva versió del clàssic ‘Le complainte de la butte’, i Christina Aguilera, Lil’Kim, Mya i Pink van llançar com a single una versió de ‘Lady Marmalade’ que ja és història de la música.

Perquè veure, disfrutar i emocionar-se avui amb el climàtic ‘medley’ de ‘Festival de la canción de Eurovisión: la historia de Fire Saga’és també, viatjar 20 anys enrere i evocar els formidables pupurris de ‘Moulin Rouge’.

El carisma d’una estranya parella

Era una estranya parella la de Nicole Kidman i Ewan McGregor, i, no obstant, va acabar funcionant a la perfecció. Ella hi va aportar elegància, ell es va convertir en el perfecte galant romàntic. Tots dos es trobaven en un moment clau en les seves carreres: Nicole Kidman acabava una etapa de la seva vida amb ‘Eyes wide shut’ de Kubrick, i el seu paper de Satine, que va rematar al mateix temps que rodava ‘Los otros’, d’Alejandro Amenábar, li va oferir l’oportunitat de practicar multitud de registres que no havia explorat. Un any més tard, aconseguiria l’Oscar per interpretar Virgina Wolf a ‘Les hores’.

Notícies relacionades

Quant a Ewan McGregor, després d’apostar pel cine indie, començava a inserir-se dins del ‘mainstream’ de Hollywood gràcies al seu paper de jove Obi-Wan Kenobi a ‘Star Wars’. Insultantment joves i guapos, tots dos van cantar, van ballar i van assajar fins a l’extenuació, i sempre quedarà en el record el seu preciós duet del tema ‘Come what may’.