Homenatge al Liceu a Joan Margarit, «un animal de bosc»

Malgrat la debilitat causada pel càncer i la químio, Joan Margarit, sempre exigent amb ell mateix i autocrític amb la seva obra, va escriure i va reescriure, fins a tenir la certesa que els versos en què estava bolcant les seves últimes energies i que reuniria, sabent-ho, al seu llibre pòstum tindrien una qualitat literària indiscutible. Als seus 82 anys i veient la mort acostar-se, «no volia veure’s reflectit al paper de l’artista que prolonga agònicament una energia literària que va minvant», certifica el crític Jordi Gràcia, amic personal del poeta català, mort al febrer, sobre els seus poemes inèdits, que ara arriben a les llibreries sota el títol d’‘Animal de bosc’ (Visor / Proa). Un volum, la presentació del qual ha sigut l’avantsala de l’homenatge a Margarit al Liceu

Notícies relacionades

Joan Margarit, poesia i resistència

Margarit, en la definitiva lleugeresa

A l’acte ha sonat el ‘Summertime’ de George Gershwin, i amics com Joan Manuel Serrat, Paco Ibáñez, Luis García Montero, Pere Rovira o Josep Cuní han recitat els seus versos pòstums. En ells, reapareixen els temes que van caracteritzar la seva poesia, com l’amor, la mort i la vellesa. «Però no són testimoni d’un final, sinó la conclusió madura de la seva obra poètica. Hi ha el murmuri de la mort però no és dramàtic, és un cant vital a la vida intel·ligent i a l’ambició de comprendre, no a la vida vegetativa ni rutinària», va assenyalar Gràcia, per qui aquest animal de bosc que els dona títol defineix a la perfecció Margarit, «en lluita constant amb les adversitats, tenaç i amb la capacitat de disfrutar de l’existència». 

«Si ens veiés ara estaria fent-nos acudits», va dir sobre l’escenari del Liceu el seu amic García Montero, per a qui Margarit «va unir la poesia a un sentiment de veritat i honestedat personal». A ‘Animal de bosc’, afegeix, «pren consciència del final i es queda amb el fonamental de la vida, l’amor, l’escollir el que realment importa, amb la gent que ha estimat... i les veritats de l’ésser humà es converteixen en un refugi per a qualsevol agressió, ja sigui la malaltia o les hostilitats del món».