Crítica de ‘El hombre perdido’: instruccions per no morir al desert

El cadàver de Cameron Bright apareix al costat d’una làpida, deshidratat i abrasat pel sol. El seu cotxe és a 9 km, una distància que no sembla tan insalvable per perdre la vida recorrent-la, tret que visquis als deserts de Queensland (Austràlia), un lloc que en els últims temps ha arribat a temperatures de 49ºC. La pregunta que es fa tothom és què ha passat, per què Cam s’hagi allunyat tant del seu vehicle, un tot terreny equipat amb ràdio, menjar i beguda, sabent quin podia ser el seu destí.

Notícies relacionades

El 'revival' dels balcons del clàssic del Dúo Dinámico 'Resistiré'

Mor Manuel de la Calva, membre del Dúo Dinámico, als 88 anys

Jane Harper, igual que va fer a ’Años de sequía’ i ‘Naturaleza salvaje’, introdueix l’entorn com un element bàsic per a les seves trames. A ‘El hombre perdido’ ens presenta un escenari on no només les condicions de vida són extremes a nivell físic, sinó també mental. N'hi ha per a això i per a molt més: ens trobem en un espai on, en ocasions, el veí més pròxim es troba a tres hores de cotxe.

Malgrat el que suggereix el plantejament inicial som en vista d’un relat de secrets familiars. I per explicar-ho, Harper desplega un tractament del temps narratiu excel·lent. Mitjançant una sèrie de ‘flashbacks’ coneixerem el passat dels Bright, centrant el focus en Nathan, el germà gran. Aquests passatges apareixen intercalats a la novel·la, aconseguint així que l’interès del lector no decreixi en cap moment. L’autora no té pressa: sap que té 384 pàgines i no cau en la temptació de girs imprevistos i sense sentit. El resultat és una obra d’intriga creixent en què la història no pesa tant com els seus personatges. I aquest és el seu gran encert.