Els Hermanos Cubero: «Fem música arrelada des del desarrelament»

Doncs sí, aquest és un disc més centrat en la música i menys en les circumstàncies.

 

¿Els ‘errants tel·lúrics’ són vostès, els músics en general?

El títol reflecteix el nexe comú que tenim amb els col·laboradors del disc, per aquesta manera de buscar l’essència, l’arrel, el que hi ha sota de l’asfalt, a les capes tel·lúriques.

 

Col·laboren en l’àlbum Christina Rosenvinge, Grupo de Expertos Solynieve, Nacho Vegas, Rocío Márquez, Rodrigo Cuevas, Josele Santiago... Artistes més aviat procedents del pop i el rock, tot i que molts tenen contacte amb el folk i la tradició.

Coincidim en la recerca artística. Posem el focus en què fem música arrelada des del desarrelament, perquè no fem música tradicional, sinó amb molts elements d’aquesta música. No busquem la forma tradicional, sinó l’arrel. Totes les músiques estan en evolució i volem formar part d’ella aportant una cosa pròpia.

 

Dominen les composicions pròpies, però n’hi ha tres de tradicionals. ¿D’on ve ‘La rama’, que canta Rosenvinge?

D’Extremadura, a prop de Plasencia. La va recollir Alan Lomax als anys 40. És un ball de pandereta que cantaven les dones. Són aquestes lletres abstractes de la música tradicional que no saps gaire bé com explicar: juga amb síl·labes que potser no diuen res, però hi ha allà una espècie de flirteig en el ball, esquivant el què diran i la censura. Té moltes lectures.

 

«Cuando a ti te estén poniendo las alhajas y collares, a mí me estarán poniendo, morena, cuatro velas por delante», canta Nacho Vegas a ‘La boda y el entierro’.

Aquesta és de Bustares, Guadalajara. És un romanç on el protagonista compara el casament de la dona que ell estima i el seu propi enterrament, propiciat per la seva tristesa pel desamor. Va relatant els costums del casament i les dels funerals i posa els pèls de punta.

 

Un altre dels convidats és Ara Malikian, que ve d’un món bastant diferent al seu. ¿Per què el van anar a buscar?

Precisament perquè ens agrada que sigui molt difícil etiquetar-lo i per com planteja la seva música. Teníem aquest tema amb un compàs de cinc per vuit, un tipus de ‘corrido’ castellà de dolçaina que s’adaptava bé a aquests aires seus de l’Orient Mitjà.

 A ‘G.U.A.D.A.L.A.J.A.R.A.’ li pregunten a aquesta terra «qui et tracta tan malament». ¿Sensació de greuge històric?

És una cançó reivindicativa. Guadalajara, amb Sòria i Terol, és una terra molt maltractada pel centralisme. Lletregem el nom perquè ni tan sols pots pronunciar-lo quan estàs fent la crítica, perquè en aquesta terra el caciquisme segueix estant a l’ordre del dia.

 L’altre àlbum, ‘Proyecto Toribio’, està dedicat a Toribio del Olmo, violinista de la primera meitat del segle XX. ¿Per què aquest homenatge?

Fa uns anys, en el circuit folk es va fer popular un tema seu, ‘Foxtrot de Algora’, i ens vam adonar que, mentre en altres llocs els instruments més populars eren la dolçaina i la gaita, en aquesta zona entre l’Alcarria i la serra el violí era el rei del ball. Com que, a més, en els últims temps hi ha un ressorgir del violí, ens va agradar molt desenvolupar aquest projecte.

 

¿A quines situacions s’acull la música de Toribio del Olmo?

Era el típic músic local que tocava a la roda del poble, per al ball dels diumenges i algunes processons, tot i que vam aconseguir algunes gravacions de camp en les quals tocava també ranxeres i boleros. Però el que a nosaltres ens interessa més és la part tradicional, de masurques, jotes i músiques de la terra.

 

¿És un acte de valentia o d’inconsciència publicar ara un doble disc?

És tan inconscient com fer música en general avui dia. Però no ens fixem en la repercussió comercial que pugui tenir. Simplement, fem la música que volem fer. Si funciona, bé, si no, també.

 

‘Errantes telúricos’ reflecteix l’evolució de molts músics de pop i rock cap a la música amb arrels i els repertoris transmesos per tradició oral. ¿Hi ha un cançoner latent que espera que el redescobrim?

Sí, en els últims anys s’estan trencant barreres en aquest sentit. Abans, fer una cançó tradicional d’un poble no molava. S’havia de fer pop i tocar amb sintetitzadors. Però si vas a l’os de les coses, la música tradicional té temes impressionants.

 El cicle en el qual actuen, les Nits del Coliseum, organitzat pel Primavera Sound, ha programat artistes com Califato ¾ i Derbi Motoreta’s Burrito Kachimba, que barregen rock amb sons d’arrel. ¿El paradigma pop ha canviat?

Notícies relacionades

‘Separación’, amb 27, arrasa en les nominacions als Emmy

Ros-Marbà estrena al Liceu la seva primera òpera, ‘Benjamin a Portbou’

Mai hauria d’haver deixat de ser així. Estan bé les influències externes, però també mantenir la identitat perquè, al final, imitar un grup de rock anglès és molt divertit, però cal aportar alguna cosa.