Crítica de ‘Surrounded by time’ de Tom Jones: pas de rosca als 80

Fa una mica més d’una dècada que Tom Jones va fer un tomb a la seva carrera amb ‘Praise and blame’ (2010) i va deixar enrere el pop vestit per vendre i es va decantar per l’exploració dels seus amors de joventut, del gòspel als sons ‘roots’ entroncats en el blues i el folk. Un punt d’inflexió conforme amb l’allunyament d’uns ‘hit parades’ cada vegada més difícils de lligar curt i amb la seva edat provecta. En aquesta estela, tot i que expandint el paisatge amb novetats arriscades d’estil i so, se situa aquest ‘Surrounded by time’, en què es projecta un Tom Jones profund i despert a punt de fer els 81.

El cantant gal·lès sempre s’ha mostrat receptiu al canvi i a la innovació: recordem, en un altre ordre, aquell ‘Kiss’, de Prince, amb ‘The Art of Noise’, el 1988, o els duets de ‘Reload’ (1999), en què se les va veure fins i tot amb Portishead. En la seva última trilogia d’àlbums es va posar en mans d’Ethan Johns (Kings of Leon, Ryan Adams, Paul McCartney; fill del també productor Glyn Johns), que així es va convertir en alguna cosa semblant al que Rick Rubin va representar per a l’últim Johnny Cash. L’aliança ara ha donat per fer un capítol més, el quart, en què Jones expressa una veu pròpia poderosa a través d’un cançoner de firmes molt diverses, de Bob Dylan a Michael Kiwanuka, alternant textures de cantautor crepuscular amb ‘soundscapes’ electrònics sobre els quals la seva veuassa de baríton adopta formes narratives.

Atmosferes intranquil·les

El cavaller ‘Sex bomb’ s’allunya del perfil depredador, i en el cant a cor obert de la primera peça, ‘I won’t crumble with you if you fall’, de l’activista Berenice Johnson Reagon, es pot intuir la promesa de resistir sense enfonsar-se dispensada a la seva dona, Linda, morta fa cinc anys, després de gairebé sis dècades de matrimoni. Les atmosferes intranquil·les envolten el clàssic ‘The windmills of your mind’, de Michel Legrand, i la trobada del llenguatge musical tradicional i les pistes electròniques ofereix resultats substanciosos: la incursió bluesy amb sitar i psicodèlia de ‘No hole in my heart’, de Malvina Reynolds, o l’‘spoken word’ de ‘Talking reality television blues’, peça del cantautor Todd Snider entorn de les ‘fake news’ afavorides en l’era Trump.

Aquest és un disc de Tom Jones pur, allunyat del que, fins no fa gaire, se suposava que havia de ser un àlbum de Tom Jones. Amb els seus autors més estimats (Tony Joe White a la reflexiva ‘Ol’ mother Earth’; Dylan a la més canònica ‘One more cup of coffee’), exercicis expansius d’afirmació vital (‘This is the sea’, de The Waterboys) i abundància de pistes autoreferencials: s'hi cola, al final, la confessió d’‘I’m growing old’ (Bobby Cole), assistida pel piano, i la mirada a la transcendència de ‘Lazarus man’ (Terry Callier). Consoliden la sensació que aquest Tom Jones encara té moltes coses a dir. JORDI BIANCIOTTO

---

ALTRES DISCOS DE LA SETMANA

¿Música terapèutica? La contrabaixista, cantant i compositora serveix una suite en tres parts dissenyada, literalment, per produir benestar. Hi ha melodies en bucle, cors celestials, sons hipnòtics, veus que entren i surten com en un somni, aires orientals i un final catàrtic amb el saxo de Wayne Shorter. Detalls tècnics –quès i per quès, referències científiques i esotèriques– a la web que dona nom al disc. «Om», però no un «Om» qualsevol. Spalding, sempre audaç. Roger Roca

Aquesta banda pionera de l’alt-rock continua sent un valor segur per als que vegin en aquest ‘underground’ dels 90 una edat d’or de les guitarres elèctriques. J Mascis i companyia s’alien aquí amb Kurt Vile, coproductor de l’àlbum, en un cançoner que ret honor als seus signes d’identitat històrics: marors altives en la línia dels Crazy Horse, hard rock abonyegat i pujades emocionals (la sentida ‘Garden’), en tens equilibri entre melodia i distorsió, del lirisme a l’envestida. J. B.

Notícies relacionades

Febre per Bad Bunny: 10 concerts a Madrid i 2 a Barcelona

Mor James Foley, el director predilecte de Madonna i responsable de dues pel·lícules de la saga ‘Cincuenta sombras de Grey’

«Vale, vale, que sí, que sí, que el rock ha muerto...», canta amb sorna Hendrik Röver en el tema que obre l’àlbum, ‘Hey gente’. Els seus ‘riffs’ fumejants i els seus versos en escarmentada primera persona esgarrapen tant o més que en els vells temps, tres dècades enrere, amb excel·lència granítica i ofici artesanal. Rock, sí, fet a si mateix, naturalitzant l’influx baptismal del blues en cançons de narrativa franca, amb reflexos d’humor sec, en una altra alta baula d’una carrera aliena a les modes. J. B.

Els germans Brewis abandonen al seu vuitè elapé l’agenda política d’anteriors llançaments per abordar temes més íntims però no menys importants (la pèrdua, l’absència, el sentiment de culpa, l’esperança...), i ho fan en unes cançons de textura intricada i intrigant que miren sense pudor cap al pop facturat entre 1966 i 1986 (aquí hi ha ecos de Beatles, Yes, Genesis, Fleetwood Mac, Prince i, sobretot, XTC) i que es presenten a l’oient revestides amb uns sofisticats arranjaments entre barrocs i ‘arties’. Rafael Tapounet. Rafael Tapounet